El Govern contra Unamuno (1924)

La raó que els membres del Directori militar exposaven era que la conducta de l'esmentada societat es dedica a fer política «estridentemente perturbadora».

Així actuava aquella Dictadura. No li devien mancar espies dins i fora de l'Ateneu. Miguel de Unamuno tenia, tanmateix, les coses molt clares. Demòcrata, antimilitarista, i amb una bona dosi d'anticlericalisme quan els clergues escandalitzaven un gra massa.

Anys abans, en el seu llibre «Por tierras de Portugal y España» (1911), Unamuno introduïa en la nota del paisatge la dada crítica de caire social i polític. Com no ho havia de fer temps després, sota la fèrria dictadura de l'home que en paraules d'Alfons XIII era el Mussolini del rei d'Espanya? El capítol de l'obra esmentada i que porta per títol «Yuste», ens presenta el paisatgista, el pintor, amb notes de sociòleg i historiador...

«És cosa trista. Quan us trobeu amb algun racó de terra on l'aigua i el sol cobreixen el terreny de verdor, podreu veure aquest dividit i subdividit entre pobres pagesos, travessareu les grans solituts d'albons i herbei, recorrent llegües i més llegües d'un sol senyor. I no és que jo cregui que aquesta terra és inculta perquè es troba en poques mans, no; el que passa és que és de poques mans per estèril o poc capaç de conreu...».

El problema latifundista. Però també el problema de la terra mesetària, que en molts punts és pobra per si mateixa. Però tampoc estimava Unamuno la capital, ni les grans ciutats, ni els pobles on els odis rebrostaven per deixar-lo decebut del seu país...

«He sentit a dir que no hi ha rebull tan intens de rancúnies i discòrdies internes com dins un vaixell mercant o un convent; que, quan es veuen obligats a viure junts i separats dels altres uns quants homes, xoquen a l'instant en les seves entranyes, en les seves personalitats, en el que realment són. I se m'antulla que aquesta és l'única manera de que es coneguin a si mateixos, que ha d'esser el nostre suprem anhel...».

Però tanmateix, en esser desterrat, fora de Madrid, a un punt llunyà del seu centre d'activitats, del lloc on tenia els amics corals i els enemics mortals, Unamuno s'hagué de sentir orfe, puix que la gran ciutat el feia sentir democràtic...».

«Les grans ciutats són fonamentalment democràtiques, i haig de confessar que sent un invencible recel platònic envers de les democràcies. La cultura es difon i escampa en les grans ciutats, però es vana també. La gent deixa la lectura assossegada d'un llibre per assistir al teatre, que és molts cops escola de vulgaritat. Senten la necessitat d'estar junts, com si tinguessin instint de ramat, s'han de veure els uns als altres...».

Temps tendria Unamuno de solitud en el seu desterrament.