GONZALO NADALPalma16/02/06 0:00
TW
0


Mestre, reporter, fotògraf, cronista i, sobretot, viatger. Pedro Prieto García (Fuerteventura, 1945) ha recorregut el món cercant la notícia, vivint de prop els fets, ensumant les olors de les tragèdies, coneixent els afectats, gaudint dels èxits dels esportistes illencs, fent de paparazzi, compartint experiències de tot tipus com a enviat especial d'Ultima Hora, aprenent de la vida i de la mort, de la gent, de les seves misèries i grandeses, i ara, complits els seixanta, ha decidit publicar Así lo hicimos, un recull d'algunes de les seves experiències des d'un punt de vista diferent, des de l'exclusiu vessant de qui s'ho ha de cercar tot sol perquè el dia següent el seu diari tregui al carrer les seves paraules, i les seves imatges. Ha entrevistat reclusos en el corredor de la mort, ha viatjat a Iugoslàvia durant la guerra dels Balcans, a Burundi, a Afganistan, Guinea, Moçambic, Cuba, l'Antàrtida, Tailàndia... I el seu record més estremidor: els primers dies després de la tragèdia del tsunami, a l'oceà Índic.

-No és incompatible. He vist amb els meus ulls una explosió, anar corrents al lloc de la desgràcia mentre pitj el disparador de la càmera i en arribar deixar la màquina per ajudar la víctima. -Les conseqüències del tsunami de l'any passat i el terratrèmol de Mèxic de fa vint anys. Fou estremidor, però et sorprèn la capacitat que té l'home per desdoblar la ment i treure un esperit que desconeixies fins llavors. Quan treball, em comport a vegades com Mr. Hyde si les circumstàncies ho requereixen. -Potser no molts amb l'esperit aventurer i romàntic d'abans, però en la meva redacció veig cada dia joves que quan surten a fora ho fan molt bé, com els esportistes Fernando Fernández o Juan Amador. -Malgrat les circumstàncies en què hi anàrem, Phi Phi Islands, realment meravellós, i també Moçambic... Imatges naturals difícilment oblidables.

-Per què Así lo hicimos?
-He volgut mostrar al lector de diaris que rere un reportatge hi ha una feina de molta gent més enllà de qui signa la crònica i que injustament queda en l'anonimat, patint amb l'angoixa d'haver de solucionar problemes dues hores abans de tancar l'edició.

-Davant la tragèdia, primer és la foto o oferir ajuda?


-Quina és la vostra experiència més dura com a reporter?


-Heu dedicat el llibre a la família...
-He tingut sort en conèixer la millor dona per a un periodista com jo, sempre comprensiva amb els avatars de la feina; i els meus fills se senten orgullosos del treball de son pare malgrat que puc comptar amb els dits d'una mà les vegades que he anat amb ells a la platja.

-Ja no queden molts reporters com vós, de la vella escola, aventurers i sempre disposats...


-Quan heu passat més por?
-He estat enmig de conflictes bèl·lics, però mai no he passat tanta por com quan m'empresonaren a Tànger amb Pep Matas, cap de succeïts d'UH, suposadament per haver fet unes fotos a la presó. Sols havíem anat al Marroc per fer unes entrevistes a qui havia estat porter del Mallorca Ezaqui Badou i a Nawal al Moutawaker, membre del Comitè Olímpic Internacional. Ho passàrem molt malament i només la sang freda de Matas evità que em pegàs un infart de la por. El millor de tot és que, veritablement, érem allà per conèixer la ruta de l'haixix.

-De tots els llocs que heu visitat... quin és el més paradisíac?


Una hora d'interessant conversa amb un professional que necessitaria tanta vida com ha viscut per explicar-ho tot. Només una petita part, però imprescindible, es recull a Así lo hicimos, una breu mostra del diari d'un autèntic reporter.