Miquel Ferrà i Martorell16/02/06 0:00
TW
0

Entre gener i febrer de 1942, el Japó aïlla la Xina amb l'ocupació de Birmània, Filipines, Malàisia, Singapur, Indonèsia, Illes Salomó i Nova Guinea. Amb l'atac nipó a Pearl Harbour, el desembre de l'any anterior, la destrucció de la flota americana en el Pacífic i l'ocupació de les bases de Guam, Wake i Hong Kong, els Estats Units entraven en el conflicte mundial. És en aquests dies quan la revista The National Geographic Magazine treu a la llum un ample reportatge, «Facts about the Philippines», signat per Frederick Simpich i que comença amb aquestes paraules: «Per llei, nosaltres, els nord-americans, estam obligats a donar als filipins la seva total independència, per tal que puguin administrar les seves illes el 1946. Així i tot, passi o no passi això, els canvis en el món no ens permeten estar segurs de res. Diu, per altra banda Joaquín Elizalde, comissionat a Washington per a les Filipines, que no és el més important en aquests moments, amb els japonesos fent la guerra a Filipines, sinó que ho és la supervivència. Observant el mapa podem veure el perquè els japonesos dominen el sud de les illes, d'on dominen les produccions de petroli, cautxú i quinina. Observem novament el mapa i hem de veure com al llarg de quaranta anys, els nord-americans no han sabut aprofitar les riqueses de l'arxipèlag. Després de la nostra guerra amb Espanya, nosaltres compràrem les illes, les pacificàrem, i gradualment duguérem a casa la majoria dels nostres soldats. Aleshores, el nostre poble, dedicat a altres prioritats, oblidà les Filipines...».

La guerra posava altre cop els papers sobre la taula. El reporter seguia dient: «Quan els japonesos envaïren les Filipines, Manila, la capital, era el seu principal objectiu. La seva badia, defensada per l'illa fortificada de Corregidor, els impedia l'entrada. Així, l'enemic s'apoderà de diferents punts de la costa com Aparri, Vigan, Lingayen, Legazpi i Davao. Manila era més accessible des de Lingayen. Estretes carreteres de muntanya des del sud d'Aparri eren més fàcils de defensar. Les set mil vuitanta-tres illes d'aquest arxipèlag cobreixen 114.400 milles quadrades de territori...».

Tot un «món» que Espanya va tenir fins el 1898 a l'altre cap del món i que només amb una esquadra nombrosa i moderna hagués pogut conservar. Però es tractava d'una potència colonial de tercera, amb guerres civils dinàstiques que havien empobrit la metròpoli i una administració decadent i corrupta que no podia esser dissimulada amb l'orgull «castizo», que d'això sí que en sobrava i en sobra encara. En aquest treball, Simpich recull anècdotes molt curioses de l'època colonial, entre les quals, aquesta:

«Els pirates moros atacaven diferents punts de la costa de Luzón, apoderant-se de l'or, de les dones i altres botins. A José Pañganiban (Mambulao), al sud de Luzón, vivia una rica dama anomenada Doña Panay, la qual va escriure a la Reina d'Espanya per demanar-li protecció contra aquells moros. Havent aconseguit aquest favor, Doña Panay envià a la reina una sòlida gallina d'or, de tamany natural, sobre un niu del mateix metall tot ple d'ous, també d'or». La gallina era la monarquia espanyola i els ous, les illes Filipines.