El discurs de l'afrancesat (1854)

Aquella etapa de francofília, que passats els anys esdevingué gal·lofòbia i defensa de les ideologies tradicionals, la manifestà també en el seu llibre de relats Historietas nacionales, que redactà entre els vint i els vint-i-cinc anys d'edat. Exposa el seu discurs quan conta la història d'un apotecari francòfil. El relat té per escenari una taverna gallega on un grup de caps i d'oficials francesos comparteixen taula i vi amb el farmacèutic. Després de publicada la primera edició del llibre, Alarcón pensà que aquell discurs era massa fort i el va transcriure en la segona molt més breu i mesurat. Vegem, però, nosaltres el discurs primitiu. És aquest: «La guerra que us feim és tan estupida com mancada de motiu. Vosaltres, fills de la revolució, veníeu a treure Espanya de la seva caiguda, a regenerar-la, a refondre-la, a crear-la novament, com heu fet amb Itàlia, amb Egipte i altres pobles retardats. En nom de què us feim la guerra? En nom d'un rei imbècil, Carles IV, d'una nació pervertida, d'un governant que és l'entrebanc de la nació, Godoy, o tal volta en nom d'un príncep que comença per esser un mal fill, Ferran VII, i acabarà per esser un mal rei. I sobretot en nom d'una nacionalitat caduca i desautoritzada, que ningú no respecta, que manipulen al seu antull els governs estrangers i que jeu dins l'obscurantisme de l'Edat Mitjana, amb la seva Inquisició, els seus frares i els seus governs absoluts. Ara bé, vosaltres ens deixau la veritable nacionalitat, el nom d'espanyols, i ens donau una constitució liberal i les grans lleis dels pobles moderns. Només ens voleu llevar un Borbó beneit, això és, un francès, per donar-nos un Napoleó savi, això és, un altre francès.

Francès per francès, senyors, m'estim més el vostre...».

El protagonista es manifesta com un tràgic personatge que s'ha de debatre dins un conflicte sense solucions, entre les seves idees i la força de la seva sang i del seu instint...

«García de Paredes devia tenir quaranta-cinc anys; era alt i eixut i més groc que una mòmia: Hom diria que la seva pell era morta des de feia molt temps; li arribava el front al clotell a causa d'un cap pelat net i resplendent, la lluentor del qual tenia quelcom de fosfòric; els seus ulls negres i apagats, enfonsats en conques sense carn, semblaven aquestes llacunes tancades entre muntanyes que només ofereixen fosca, vertigen i mort a tot aquell que les mira, llacunes que res no reflecteixen...».