«Guerrers, corsaris, soldats i detectius», a examen per estudiar ideologia política

Segons Marimon, la seva intenció ha estat «intentar descobrir a través dels tebeos quina és la visió que es donava de la història i també intentar veure les connotacions polítiques» d'aquest tipus de publicacions per a joves.

Per a l'estudi quedaren fora els còmics explícitament franquistes. L'historiador i professor de la UIB se centrà en els comercials de tipus realista, però deixant de banda els tebeos d'humor i els adreçats a un públic femení.

«Hi ha un esforç per abastar tot el període del franquisme, durant el qual es produeixen canvis ideològics considerables», assenyalà. D'aquesta manera, Marimon ha estudiat còmics de l'Edat Mitjana, de l'Oest amerocà, de guerra i de detectius, «d'aquí el títol del volum».

Conclusions
«La idea bàsica d'aquests tebeos és que tot i que estan publicats sota la dictadura franquista, en la immensa majoria de casos no són franquistes», sinó que «el corrent principal acceptava alguns dels eixos bàsics del pensament conservador tradicional espanyol, és a dir: una exaltació del passat d'Espanya, una visió positiva de l'Església i de l'Exèrcit, i un paper secundari de la dona».

Marimon assegura que «hi ha una minoria d'aquests còmics realistes comercials que sí presenten una ideologia afí al franquisme». Un exemple d'aquests són les Hazañas bélicas de Boixcar.

Per ell, les historietes d'El guerrero del Antifaz, considerat paradigma del còmic franquista per l'aparició de constants lluites entre moros i cristians, «no és pròpiament de l'època, ja que a Espanya sempre hi ha hagut un cert entusiasme per aquest tema», malgrat que «al franquisme ja li venia bé».

«Hazañas»
«Les Hazañas bélicas sí que em pareixen fortes, ja que el protagonista és sempre alemany i es presenten amb un paper i uns dibuixos de gran qualitat gràfica i de guió. Aquest còmic feia una clara apologia de l'Alemanya nazi i eren d'un anticomunisme visceral», argumenta.

La «duresa» dels números publicats als anys 50 i 60 es va «normalitzant» com a la resta d'Europa. «El món anglosaxó va adquirint protagonisme, els alemanys adquireixen papers negatius i es produeix un oblit total del comunisme i dels soviètics», comentà.

Crítica
Cap a finals dels anys 50 neix un altre corrent minoritari més modern i renovador «que intenta, d'una manera molt suau, ser crític amb el règim». L'exponent d'aquesta tendència, segons Marimon, són les historietes d'El capitán Trueno de Víctor Mora, el qual pertanyia al Partit Socialista Unificat de Catalunya.

Mora fa un heroi que arriba a un territori dominat per un tirà despòtic i ajuda el poble a enderrocar-lo. Aquest fet, per l'historiador, «no deixa de tenir la seva gràcia si pensam que Espanya encara vivia una dictadura», opina. Marimon destaca també que El capitán Trueno «és un personatge una mica distint, ja que incorpora humor, somriu i no és tan ultraviolent com d'altres».

Aquesta historieta introdueix la figura femenina en forma d'al·lota de l'heroi, amb la qual el protagonista mai no es casa. Aquest fet és -per l'historiador- «una mena de desafiament a la moral en vigor del moment». Aquesta línia renovadora, als anys 60 i 70, es va fent més important i ja prefigurarà el que és el còmic per a adults.

«El dibuixant Enric Sió és l'exponent més important d'aquest tipus de còmic més europeu, cosmopolita i que incorpora nous problemes», diu.

Marimon va voler destacar que el període comprès entre 1940 i 1975 és l'únic en què els còmics a Espanya «esdevenen un autèntic producte de masses». «Alguns personatges tenien uns tiratges de més de 100.000 exemplars», cosa que si es compara amb els tiratges actuals (10.000 còpies) «és un volum realment considerable».

Segons Marimon, «aquest fet és conseqüència de la falta de literatura infantil». Així mateix, paral·lelament, eren llibres «barats de produir» i es podien comprar sense massa esforços.

En general, «l'evolució del paper de la dona és cap a una major participació i un millor tractament». En aquest sentit, «podem dir que als anys 40, moment de major repressió, n'hi havia dos models principals. En un cas, la dona juga un paper de víctima tot i que és un objecte de desig, i en l'altre senzillament són totalment oblidades», destaca.

Els centres productors de tebeos foren València i Barcelona, «sobretot a causa de la tradició editorial i de dibuixants o il·lustradors existents». Barcelona «segueix un model més semblant a occident, amb protagonistes anglosaxons i amb influències del cinema de Hollywood», precisa el mallorquí Antoni Marimon.