Els personatges dels «Entremeses» es mouen i lluiten per satisfer necessitats bàsiques.

TW
0

P. GIMÉNEZ.Palma.
Juan i Juana Castrado, Teresa Repoya i Pedro Capacho... són personatges desesperats que es mouen per una necessitat visceral que han de satisfer. Així són els protagonistes dels Entremeses de Miguel de Cervantes, petites peces còmiques que testimonien la pràctica de la picaresca per excel·lència i que ara centren el nou muntatge de Rafel Oliver Productions.

El ratablo de las marivillas, La cueva de Salamanca i Los habladores són les obres triades per donar forma a aquest nou espectacle que dirigeix Andreu Segura, i l'estrena del qual serà el dia 17 d'aquest mes al Teatre Municipal de Capdepera.

Conegut pel seu treball a Antígona a Nova York, Segura assenyala que dirigir els Entremeses «és un repte, perquè es tracta de peces clàssiques que s'han d'escenificar per a un públic poc familiaritzat amb els clàssics». De fet, tot i que el muntatge s'adreci a grans i a petits, s'ha concebut sobretot per a alumnes de secundària. Així, subratlla la dificultat de representar aquests textos de 1615 i d'«aconseguir satisfer amb creacions de fa 400 anys els sentiments i la imaginació d'un públic que avui passa el temps amb els videojocs i amb la game-boy».

Segons explicà, els protagonistes són uns personatges «desesperats per diferents motius» i representats per Joan Pizà, Joan Josep Baltasar, Jordi Minguela, Joana Ferrer i Maria Rotger. Cada un «té unes necessitats bàsiques per satisfer perquè hem de pensar que els Entremeses s'escrigueren en una època de misèriea col·lectiva, d'analfabetisme i de 'picaresca' per excel·lència».

Tot i que aquest temps queda ja molt lluny, el director considera interessant la seva proposta per dos motius. D'una banda, «recuperar la memòria i fer una aclucada d'ull a aquest sector de la nostra societat assaciat però que té tota classe de mancances afectives, sexuals, econòmiques...». A parer seu, «és així com es pot descobrir la contemporaneïtat dels textos de Cervantes i és en aquest sentit que ens esforçarem més per fugir de l'estil interpretatiu clàssic -remarcà.- La intenció i la immediatesa física són contemporànies. La fam que té un personatge no és la fam de fa 400 anys».

Per establir un fil conductor entre aquesta sèrie de relats independents, s'ha creat una peça paral·lela. És un grup de funambulistes i saltimbanquis ambulants que representa les diverses històries amb una escenografia molt bàsica, perquè allò important de ver és «la comunicació que s'estableix entre els personatges i la seva interrelació amb el públic, per transmetre-li aquestes necessitats existencials».