Gabriel Miró (1879-1930) publica El humo dormido, un títol que es refereix al passar del temps, narracions dramàtiques, queixa de l'escriptor alacantí contra la crueltat del món. Miró en treu el record viu d'experiències passades, emocionades visions de la seva infantesa i joventut. Són alhora autèntiques estampes literàries, amb un estil i esperit ben singulars. I en un punt del llibre ens parla dels cans, potser l'animal més fidel a l'home, el d'intel·ligència més propera a nosaltres i alhora el més maltractat...
«Andreu va cercar un altre ca i el dugué fermat pel coll. Era un animal roig, amb els lloms enfonsats a causa de la fam, sense cua ni orelles, sempre tremolós a causa dels estremiments i els trastorns. Els homes i els al·lots li llençaven pedres: li llançaven pedres sense voler; era un d'aquests cans sense raça, que havia fuit de tots els pobles i llogarets, que passen corrent en diagonal, i, de cop i volta, s'aturen perquè senten venir algú, i tornen a fugir, i aleshores el que venia s'acota, agafa una pedra i la tira contra l'animal, només per a veure si l'encerta, i sempre, sol fer blanc, i el canet rebota, es plany i es decanta coixejant... Quan arriba al lloc de les escombraries, els seus germans, els cans nòmades, l'ataquen, malgrat estiguin farts de menjar porqueries. Només un home li dóna pa. Només un home acarona el seu cap malferit. Fou l'Andreu, que de passada el fermà. Tots els altres cans sortien a lladrar-li, a fer befa del seu captiveri. Alguns, fins i tot, el mossegaren allà on s'acabava la darrera corda li havia deixat senyals. El gaiato de l'Andreu el volgué auxiliar, però com que era gaiato de cec, ferí el seu protegit sobre una nafra vella. I els altres cans, molt alegres, seguien saltant al seu entorn.
El ca roig hauria de substituir «Noble», un ca de raça...
«Noble» restà en el casal. En el començament, poruc. Després, les olors de berenar el dugueren prop dels genolls de les al·lotes.
Aquestes simulaven no veure'l, i el ca llebrer les posava el musell sobre la falda, amb molta submissió. Li tingueren llàstima i li donaren pa i companatge, però aquestes gràcies no eren prou bones per a calmar la voracitat de l'animal que olorava l'abundància dels rebosts, i sentia més fam que mai. Les tres germanes cuinaren sopes amb la suculència d'alguns aliments sòlids mesclats amb el brou, i per primera vegada en la seva vida, Noble, pogué fartar-se a gust, mentre, des d'un prestatge, els ulls del moix li dedicaren un odi extrem i en el sòl dels corrals ressonaven ferotges els collars de pues dels dos mastins».
El cans. Gabriel Miró els coneixia bé. Ell, com jo, es devia fer la mateixa pregunta. Com es pot ser dolent amb un animal tan bo?
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.