Neix, en el món de la ficció, Barbarella. Aquest personatge, creat per Jean-Claude Forest, pertany al còmic per a adults i en aquells anys 60 representa una nova visió de les heroïnes d'aventura que serà de seguida adoptada en els Estats Units amb Phoebe Zeit-Geist, el 1966. Si fins aleshores, el còmic havia tingut com a públic preferent els infants, amb aquesta nova creació augumental i plàstica, passa als adults, amb una voluminosa càrrega de fantasia i erotisme. El lector heterogeni acull de bon gran l'invent. Al costat de complicades aventures intergalàctiques, apareix, per a res que no sia entreteniment, violència i erotisme en altes dosis.
El director de cinema Roger Vadim, admirat amb la fórmula i el personatge, una bella al·lota de vint-i-tres o vint-i-quatre anys, d'abundant cabellera vermella i silueta B.B. que fa servir una mena de fusell desintegrador contra els contraris i que passa d'un quadret o vinyeta a l'altre mig despullada o nua del tot, decideix fer-ne una pel·lícula. L'actriu triada com a protagonista serà Jane Fonda i el film serà estrenat, amb un cert èxit, el 1967. Aquell mateix any, Nicolas Devil treu a rotlo un personatge femení molt semblant a Barbarella. És la Saga de Xam, el 1967, una obra on una evident experimentació semiològica del llenguatge dels còmics es barreja amb el caràcter del conte per a adults, tot ple de connotacions sexuals, i on no s'estalvia que dins un escenari de malson, l'heroïna, sense més vestit que el de Venus, s'enfronti a tota una colla de maleïts individus que la volen posseir i que semblen trets del món medieval més negre, un guerrer, un botxí, un nan, un frare corrupte... i coves, gàbies, cambres de tortura, cementiris, cadenes i retxes pertot arreu...
«-Voyons! -diu ella- O suis-je? Ce monstre qui s'en va... Un de mes gebliers... Peut-etre faut-il le suivre? Pour s'echapper...Brrr!
Par oú...J'ai peur! X! X sauve-moi!!!... Tous ces malhereux! Et que faire? Je ne puis rien... C'est l'enfer... et moi, moi, j'ai tué! Je suis une criminelle, moi... Qu'ai je fait?».
«(Vejam! On som? Aquest monstre se'n va... Potser l'hauria de seguir? Per fugir... Brrr... Per on? Tenc por...X! X salva'm! T'ho prec!».
«Tots aquests dissortats! Què hi puc fer? No hi puc fer res...Es l'infern... I jo, jo... J'ai mort algú! Sóc una assassina, jo... Quina l'he feta?)».
Ja podeu veure el contingut d'aquest diàleg interior. Fosca i bubotes. La nuesa femenina més o menys indefensa. I un camí argument al qual ens han conduït, tanmateix, els perillosos videojocs d'avui, alguns de pràctics i formatius, d'altres amb una pedagogia perversa d'odi, violència i destrucció.
En aquells anys, prop de la plaça Gomila, fou inaugurada una sala de festes anomenada Barbarella, amb la sala de ball dins un entorn de metàl·lica i lluminosa ciència-ficció. Pervisqué més d'una dècada. Avui, el solatge que ocupava és un espai públic d'inspiració Antoni Gaudí.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.