Guerra civil i repressió a Mallorca

Josep Massot i Muntaner (Palma 1941) es llicencià el 1963 en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona. El 1962 ingressà a l'orde benedictí, a l'abadia de Montserrat, des d'on és director de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat i de les revistes Serra d'Or i Randa. És autor d'un llarg llistat d'articles i llibres. El seu treball abasta la recerca en els àmbits de la literatura catalana popular i medieval, la història de l'església catalana, la Guerra civil a Mallorca i la cultura catalana sota el franquisme.

-Pare Massot, quins són els trets d'aquesta reedició?
-És un recull unitari de diversos treballs relacionats amb el que va passar a Mallorca entre el 1936 i el 1939. Per una banda, fa una síntesi completa dels esdeveniments, fàcil de llegir i d'entendre, i per l'altra, s'hi justifiquen afirmacions discutides o s'afegeix nova informació. En aquest cas, és d'una gran importància la carta que el futur governador civil de Mallorca, Mateu Torres Bestard, va enviar al general Franco, el 10 de setembre del 1936. És essencial per entendre la dura repressió que es va desencadenar després.

-Heu fet investigació en altres àmbits. Com nasqué la inquietud per la recerca?
-A la Universitat de Barcelona vaig estudiar filosofia i lletres. Tot i que la meva especialitat va ser la filologia romànica vaig estudiar-hi també història, amb un professor excel·lent, Carlos Seco Serrano. Ens va introduir a la història contemporània, que en aquell moment no era gens habitual a les universitats. En entrar a Montserrat vaig estudiar aspectes de la història intel·lectual de l'Església, que enllaçaven el que havia après a la universitat amb els temes de teologia i d'història religiosa dels meus anys de formació al monestir. Vaig tenir la sort de trobar-hi una biblioteca «secreta», especialitzada en història contemporània i en la Guerra civil, que procedia de Francesc Cambó.

-I les primeres publicacions sobre el tema de la guerra i el franquisme?
-El 1974 vaig trobar per casualitat un article de Georges Bernanos a la revista dels jesuïtes francesos Études referent al seu llibre Les Grands Cimetières sous la lune (1938). En un principi, vaig pensar que reproduiria aquest text polèmic, aleshores del tot desconegut pels estudiosos. Però vaig concloure que era millor començar fent una síntesi del que se sabia fins llavors sobre la Guerra civil a Mallorca. D'aquí en varen sortir quatre articles a Randa, encara en vida de Franco o del seu immediat successor. Ben aviat, al volum Església i societat a la Mallorca del segle XX, per primera vegada tocava el tema vidriós de Bernanos, del bisbe Miralles i de l'ambigua actuació de l'Església.

-Sempre heu demostrat una preocupació \132 especial per la difusió dels resultats de les vostres investigacions...
-La meva voluntat ha estat sempre cercar la veritat, d'una manera objectiva i desapassionada, i sempre he rectificat davant noves informacions que invalidassin hipòtesis anteriors. M'ha interessat sobretot conèixer els treballs dels joves investigadors i aconseguir dels més grans la seva memòria històrica. En aquest sentit, he tingut la sort de disposar d'una editorial i de les revistes Randa i Serra d'Or, que han permès de donar a conèixer una bona colla de memòries, tesis doctorals o monografies.

-Quins són els estímuls que us dirigeixen a seguir dins aquesta via?
-Ara, amb els anys, no tenc la mateixa capacitat de treball que abans, però no he perdut les ganes de continuar posant al dia el llibre de La Guerra civil a Mallorca, afortunadament tan antiquat en molts aspectes. Ara em faltaria sobretot poder redactar els volums que fa anys que promet sobre Mallorca com a base naval mediterrània i sobre les Illes Balears dins el dominó internacional durant el temps de la guerra.

-En els darrers anys hem assistit a la irrupció de la historiografia local, per pobles, dels fets. Quina valoració en feis, d'aquests estudis?
-Estic molt content que aquests darrers anys -sobretot a partir de la publicació de la sèrie Memòria civial diari que llavors s'anomenava Baleares- hagi augmentat l'interès per l'estudi de la nostra història contemporània i sempre que he pogut he ajudat les persones que s'hi dediquen. La Universitat de les Illes Balears ha tingut un paper important en l'aparició de tota una nòmina de joves historiadors, que han anat treballant molt i bé.

-La problemàtica dels 'Papers de Salamanca' o les polèmiques excavacions de fosses comunes i d'altres, són proves de la relativa superació dels fets del 1936?
-Gairebé tots els testimonis -d'una banda i altra- amb qui he tingut la sort de poder parlar al llarg dels anys em varen insistir sempre que calia recordar els fets, però no tornar-hi mai més. Em sorprèn que al cap de tant de temps les ferides continuïn tan obertes i que hi hagi tantes persones influents que practiquin un maniqueisme de bons i dolents que no s'aguanta per enlloc. Em sembla que hauríem de donar el franquisme per acabat i deixar de donar voltes a una sínia que no ens durà enlloc si no sabem defensar els valors del diàleg i de la reconciliació.

-Ara s'acaba de tancar l'exposició El Cançoner Popular de Catalunya, al Museu d'Història de Catalunya (Barcelona), de la qual en sou comissari. Quina és la feina pendent en relació a les Illes?
-Des de l'any 1993 he tengut cura de la catalogació de l'Obra del cançoner popular de Catalunya. A partir del 1991 vaig tenir la sort que la família de Rafael Patxot i Jubert fes donació a Montserrat de tot el que restava d'aquesta empresa iniciada el 1923 i interrompuda per la Guerra civil. A partir d'aleshores he pogut anar publicant cada any un volum dels Materials de l'Obra del Cançoner, on hi ha un magnífic conjunt de missions fetes per Baltasar Samper amb altres col·laboradors a les Illes. Ara ja només queden per publicar dues petites missions pels voltants de Palma, fetes per Dolors Porta, deixebla de Samper, que el va acompanyar a l'exili a Mèxic i s'hi va casar. A banda, el 2005 hem organitzat una altra exposició, Serra d'Or 1959-2005, a partir de les fotografies de l'arxiu de la revista. Itinerarà per Catalunya i m'agradaria també de poder-la dur a les nostres illes, però no sé si serà possible.