Quan un poble va dir: prou (1917)

Febrer del 17. Rússia. Esclata la revolució més violenta de tota la història d'aquell immens país. En poques setmanes, la societat, revoltada, es treurà de damunt tots els seus dirigents socials i polítics. Primer el tzar i tota la seva família. Després els homes de lleis del Parlament imperial. Llavors la policia i els capellans. És a dir: l'abús dels manipuladors. La tirania material i espiritual. L'associació corona-clergat. Seguidament és el torn dels propietaris, els funcionaris, els oficials i els amos de possessió rural. Tots plegats com a expressió d'una política despòtica, amb total menyspreu envers del poble i que per força havia de desembocar en aquella riuada d'odi, ràbia i sang. De cop i volta, com ens explica Leon Trotski en la seva història de la Revolució russa, cada ciutadà se sentia lliure de decidir, a qualsevol moment, la seva conducta i el seu futur. Assegura el mateix Trotski que sorgí, aleshores, arreu de Rússia, des de la part més profunda del país, un immens crit d'esperança. Durant segles i fins ben entrat el segle XX, hi havia pels carrers de les ciutats i les solituds dels camps, massa homes dissortats, humiliats, esclavitzats com els serfs de l'Edat Mitjana. Serà l'hora de la revenja. Una revenja accelerada, moltes vegades sense control. A Moscou, els treballadors obliguen els empresaris a aprendre els articulats del futur Dret obrer. A Odessa, els estudiants dicten als seus professors un nou programa de com ha de ser la Història de les Civilitzacions. Els casos de rebel·lia dins l'exèrcit seran també la norma general. No hi ha cap soldat que vulgui obeir els seus superiors. És com si cada rus fes la seva pròpia revolució, dins el seu àmbit personal i, alhora, tot formant part de la pinya més heterogènia possible. Tanta serà la manca de disciplina que poques setmanes després, Stalin fa una crida a l'ordre i Kropotkin demana ponderació. Només d'entre els grans dirigents revolucionaris, Lenin es complau dins la caòtica situació. És quasi exacta a la que durant anys i anys havia somniat. El poble amo del seu destí i els opressors amb una argolla al coll. L'antiga societat sotmesa al total rebuig. La revolució de febrer va dur altres accions populars. Les masses obreres, impacients, es movien depressa. Així, es multiplicaren les vagues, foren ocupades les fàbriques, els latifundistes veren com eren confiscades les seves terres... i els soviets, que eren els que més havien remogut la consciència proletària, haurien d'esdevenir, al cap i a la fi, els moderadors. Tanmateix el problema de la guerra seguia viu i el govern de Kerenski no volia signar la pau amb els imperis centrals a qualsevol preu.