Quatre narradors costumistes

L'aparició del costumisme a Europa tengué a veure amb l'expansió de la revolució industrial, o més concretament, amb la seva evolució social. Nasqué com a contestació crítica, sovint satírica, del món que s'extingia de forma accelerada. Els escriptors s'afanyaven a il·lustrar, com per salvar a les totes els arquetips humans, la realitat quotidiana i els costums socials més genuïns. La nostàlgia i el valor del testimoni foren dos elements constants. El gènere tengué derivacions diverses, com la narrativa realista. En aquest sentit, la superació del costumisme, entès com el trasllat de la realitat a l'obra literària, fou el primer pas cap a la novel·la moderna.

Durant tot el segle XIX, a l'àmbit català, s'establiren les primeres mostres de prosa costumista. A Mallorca, fou decisiu el setmanari L'Ignorancia (1879-1885), on es publicaren els Aigoforts de Gabriel Maura i algunes obres en vers de Pere d'Alcàntara Penya i de Bartomeu Ferrà. S'ha de convenir, d'altra banda, en l'homogeneïtat del costumisme a l'illa, que mostrà un interès especial per la ruralia, les seves relacions amb la ciutat, i per la petita classe mitjana. Fou una literatura amb una marcada propensió al dialectalisme i d'una gran riquesa lèxica. Es pretenia la identificació directa amb el lector, gràcies a la qual fou una literatura de gran popularitat i èxit.

Pere d'Alcàntara Penya (Palma 1823-1906). Des de l'època d'estudiant de dret a Barcelona, dugué una intensa vida literària, tot i que treballà en multitud de camps com l'arquitectura i l'assaig històric. A Madrid obtengué (1849) la llicenciatura i, de nou a Mallorca, exercí d'advocat, delineant, aparellador, i d'altres. El 1856 ingressà a l'Acadèmia Provincial de Belles Arts. El 1869 l'Ajuntament de Palma el nomenà cronista del regne i, com a tal, publicà Consideraciones sobre el levantamiento de los comuneros de Mallorca llamados agermanats (1870).

Escriví els poemaris Records i esperances (1885) i Poesies en mallorquí popular (1892) de to líric, intimista i jocfloralesc; com també diversos quadres de costums en vers. Entre l'estil costumista i l'evocació romàntica, se situa La colcada (1862). En el camp de la narrativa, publicà Cuentos (1884), precedent de les Rondaies Mallorquines de mossèn Alcover, i la novel·la La gota d'aigua (1893). Com a dramaturg, publicà El cordó de la vila (1866), La pesta groga (1890), Un criat nou (1892), Mestre Fornari (1900) i alguns drames hagiogràfics.

Bartomeu Ferrà (Palma 1843-1924). Estudià arquitectura a València i és el representant més important de l'historicisme neogòtic a Mallorca, tot i certes incursions en el modernisme. Destacà també en el paper d'arqueòleg i historiador de l'art. El 1874 publicà l'Àlbum Artístico de Mallorca i Ciutat ha seixanta anys (1918). El 1880 fou un dels fundadors de la Societat Arqueològica Lul·liana.

Es donà a conèixer a través de revistes com La Dulzaina o L'Ignorancia. A partir del model tradicional de l'entremès, assolí una major ambició literària deguda a la influència de Pere d'Alcàntara Penya, i d'altres. Les seves obres destaquen sobretot per l'encert en el retrat dels personatges, la recreació de situacions populars i la versemblança del llenguatge aparentment col·loquial. Va publicar nombroses poesies i escrits en prosa reunits a Comèdies i poesies (1872) i en els volums posteriors Coses nostres (1895), Flors i fulles (1898), Brots d'ortiga (1900), entre d'altres.

Gabriel Maura (Palma 1842-1907). Fou germà d'Antoni Maura Muntaner i compaginà la literatura amb el negoci d'adoberia de pell que hagué de dirigir a la mort del seu pare (1866). Publicà poemes, articles i relats breus als almanacs El Isleño, Diario de Palma, La Dulzaina, entre d'altres. A través d'aquests escrits s'entreveu clarament la seva oposició als principis de la Revolució de Setembre. A partir de 1881, quan el seu germà Antoni inicià la carrera política, s'erigí en l'enllaç polític d'aquest amb la societat mallorquina.

Influït pel mestratge de Tomàs Aguiló, inicià la publicació de quadres costumistes. És autor dels Aigoforts (1892), que foren un recull de vuit narracions costumistes, set de les quals havien estat publicades anteriorment a la premsa illenca i una era inèdita. Era un conservador ocurrent i mordaç, de temperament pessimista.

Miquel dels Sants Oliver (Campanet 1864-Barcelona 1920). Es llicencià en dret a Barcelona (1892). El 1887 fundà i dirigí el setmanari La Roqueta, i a partir del 1897 fou director de La Almudaina. A través dels seus escrits, atacà el provincianisme de la societat mallorquina, féu una constant reivindicació de la personalitat històrica de Mallorca i defensà la modernització econòmica de l'illa. El 1904 s'instal·là a Barcelona, on treballà de redactor aDiario de Barcelona, fins el 1906, i a La Vanguardia, del qual n'arribaria a ser director (1916). Des d'aquí es convertí en teòric del maurisme i en l'ideòleg dels sectors conservadors disconformes amb la Lliga.

Com a escriptor, cal considerar-lo vertaderament prolífic. La seva obra de caràcter històric, polític i periodístic sol ser escrita en castellà, mentre que la seva obra com a poeta i narrador és en català. Com a crític literari, va publicar Marian Aguiló. Estudi biogràfic i crític (1900) i La literatura en Mallorca 1840-1903 (1903), entre d'altres. Foren famoses les seves obres costumistes L'hostal de la Bolla (1903) i Illa daurada, la Ciutat de Mallorques (1906). Fou l'autor que estirà el costumisme fins el segle XX.