La premsa reproduïa el contingut d'un pamflet que algú, trobant-se el món en el nucli de la Primera Guerra Mundial, dirigia a mossèn Antoni Maria Alcover, considerat pel comunicant, un tal Ernest March, fanàtic germanòfil. En aquells moments, des dels despatxos militars a les tertúlies de taverna, passant pels casinos, tothom prenia posicions al davant del gran conflicte que cremava tot Europa i part d'Àsia. Hi havia francòfils, anglòfils i, també, partidaris dels Imperis Centrals, és a dir, Alemanya, Àustria-Hongria i Turquia.
«Encara conservava vostè, segons els meus càlculs, la innocència bautismal, quan ja professava vostè el carlisme genèric, que ben aviat canvià pel tradicionalisme específic; llavors es va capbussà vostè en la varietat integrista, o sia, en el misticisme polític-religiós; després va saltar de l'àrid misticisme al misticisme sucós, en la seva branca maurista, i, finalment, d'aquesta darrera situació ha anat a caure en el kaiserisme més desfermat i en el proselitisme germanòfil més rebel a tot tractament laic o eclesiàstic. Si això no són capricioses mudances que baixi Déu i ho vegi. És clar que aquestes manifestacions kaiserines o teutonòfiles no són altra cosa que conseqüències tardanes i com si diguérem, terciàries, de l'excessiva i agudíssima infecció carlina de la seva jovenesa, així com certes nafres i erupcions senils acompanyades de formigueig a les extremitats inferiors, i que ens fan sospitar el contrari en els pacients, la insuficient dosi de protoiodur d'hidargirto tridaci, engolides de jovençà. Idò molts d'anys, Don Toni, molts d'anys, i que el Senyor li augmenti i perfeccioni en aquest 1915, aquesta admirable do de llengües que tan singularment l'enalteix i distingeix a Palma, Manacor i tots aquells centenars de llocs on ha arribat la seva merescuda fama de políglota o de canonge políglota, doncs crec que es pot dir d'ambdues maneres...».
He sentit parlar d'aquelles situacions. Com sabeu, a Sóller, hi havia a la majoria de les cases, família o part de la família, que treballava i vivia a França. Les botigues de «fruits primeurs» eren aleshores un bon negoci a terres gal·les i la venda de la taronja sollerica i espanyola, especialment, suposava guanys prometedors. Hi havia «fruiters» sollerics, a més de bodeguers, restauradors i comerciants, en general, a tota la vall del Loira, a la zona de Bretanya, a Alsàcia, a París, a Bordeus... i la Gran Guerra europea ho estava trastocant tot. Fins i tot es donà el cas de tots els homes d'una família de botiguers a Lieja que foren afusellats pels alemanys. Saqueig, artilleria, evacuacions... Els negocis havien de ser, moltes vegades, abandonats. Bé. Moltes de les nines solleriques que anaven a escola al seu poble natal ho feien al col·legi de les monges Escolàpies i segons testimonis, una bona part d'aquella comunitat religiosa, en aquells dies, era germanòfila i per tant, simpatitzava amb els enemics dels francesos. Hi havia, doncs, més d'un enfrontament verbal entre les alumnes més desxondides i les seves professores. Aquest és, per això, el clima que Mallorca, en aspectes puntuals, vivia de cara a les noves exteriors i continentals. Sembla que Alcover havia escrit uns textos en alemany a les pàgines d'un número de l'Aurora aparegut en aquelles dates. En la llengua de Goethe saludava les victòries germàniques i la «noble» causa del Kaiser, que Déu protegia.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.