C. DOMÈNEC. Barcelona.
Els crítics de les revistes Quaderns de Jazz i Tomajazz acaben de premiar Lonely woman, d'Agustí Fernández Quartet i editat per Sirulita, com a millor disc de l'any 2005. El refinat músic mallorquí, una figura rellevant del panorama de la improvisació internacional, interpreta al piano la música d'Ornette Coleman, al costat de Liba Villavecchia, David Mengual i Jo Krause.
-Com sorgí la idea de versionar la música del saxofonista Ornette Coleman?
-Fa dos anys el Teatre Grec em demanà que hi tocàs una mica de jazz, perquè som conegut com a improvisador, però no tant com a músic de jazz. M'atreia treballar amb músics d'aquí, perquè molts dels meus projectes són amb estrangers. D'altra banda, tenia ganes de tocar la música d'Ornette Coleman, perquè sempre m'ha agradat molt.
-Què necessita el jazz per aconseguir la categoria de clàssic?
-Molts de crítics ja en parlen com la gran música clàssica del segle XX. La música clàssica nord-americana és el jazz. Defineix una època i un estil de vida i molta de gent n'ha escoltat o tocat. Té genis com Miles Davis, Duke Ellington o Louis Armstrong, tots amb idees diferents.
-Us considerau més músic que pianista?
-Sí, perquè m'interessa més la música que el piano. Toc el piano des dels tres anys, però podria tocar la trompeta.
-La vostra carrera començà amb una formació clàssica.
-Vaig estudiar al Conservatori de Palma amb Miquel Segura. Amb quinze anys vaig participar en grups de rock i de soul. Quan em vaig convertir en professional, vaig acompanyar Lorenzo Santamaría i vaig tocar amb diversos grups de Mallorca. Tanmateix, no deixava amb la música clàssica. En arribar a Barcelona, després del servei militar, vaig descobrir Cecil Taylor i Xenakis a través de discs. Va ser una revelació: era una classe de música que no havia escoltat mia.
-Va començar així la vostra immersió en la improvisació.
-Vaig descobrir que el món de la improvisació era riquíssim i vaig començar a tocar amb improvisadors. L'any 1995, la meva carrera va fer un gir brusc quan vaig entrar en contacte amb Evan Parker en un festival a França. Hi vaig tenir la sort de poder tocar amb els millors improvisadors. M'ensenyaren sense dir-me res, just tocant amb ells. Ara em dedic gairebé de manera exclusiva a la improvisació.
-El context sociològic és fonamental per entendre el naixement de la improvisació?
-Sí, la mort de Kennedy, els hippies, el moviment d'alliberament dels negres, l'arribada a la Lluna, Malcolm X, les drogues, els Beatles, Jimmy Hendrix, Bob Dylan... Tot va dins el mateix paquet: és l'intent de trencar motlos.
-Com s'adapta la música a la situació actual?
-És una mica més difícil. Durant els anys 60, semblava que la música podia canviar el món. Avui dia, s'accepta l'statu quo polític, però som lliures de tocar el que vulguem. Ara sabem que amb la música no canviarà el món, però ningú no et dirà que no toquis el que vols. La música s'ha situat en dos extrems: la comercial i la que ni tan sols no vol entrar en aquest joc, amb uns circuits alternatius.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.