Creuar el Sàhara (1850)

Només l'home i el seu dromedari. Al davant d'ells, el desert en majúscules, el desert reiteratiu (Sàhara vol dir «desert», de manera que quan deim el «desert del Sàhara», deim el «desert del desert». Tothom sap que el Sàhara és el desert més ardent i també el més extens, que cobreix una zona gegantina, tan gegantina com el territori dels Estats Units d'Amèrica. Amb vehicle i tot, puix que a Tunis estant, podeu pagar una plaça per a una excursió en Land-Rover per l'enganyosa i alhora excitant gran planura sorrenca, es pot topar amb una forta tempesta d'arena o altres fenòmens terrals i atmosfèrics. Hi ha situacions que no han canviat. Entre aquestes la dels nòmades que es desplacen d'una part a una altra a la recerca d'aliment per als seus animals. Però com diu el professor C. Milner, hi ha tota una colla de grans herois que jugant-se la vida, en el segle XIX, per descobrir i redescobrir el Sàhara, ens pogueren donar alhora moltes informacions sobre l'origen de l'home i els misteris de la Terra que pobla. La qüestió és que Heinrich Barth realitzà un paorós viatge de quinze mil quilòmetres a través del desert, mentre que els seus companys moriren de fam durant la travessia. Com ho pogué ell superar? Un misteri. I perdonau les meves sospites. Barth va seguir fins a Timbuctú i el llac Txad. Bon dibuixant, reproduí en els seus quaderns, totes aquelles plantes i animals que li cridaren l'atenció. És clar que els àrabs han recorregut, en tota època, a peu o en camell, aquest territori immens i difícil. Ho va fer, també el 1819, un capità britànic, John Lyon, que quasi morí de malaltia, cansament i manca d'aigua. Abans del 1828, per altra banda, cap estranger havia estat a la fabulosa Timbuctú, l'autèntica capital del desert, punt de trobada dels comerciants àrabs de la zona des de l'Edat Mitjana. Diuen, encara, que hi ha determinats dubtes sobre el tal afer, que el francès René Caille hi arribà aquell 1828 i que això fou possible gràcies que anava desfressat d'àrab i parlava la llengua del país. Dibuixà la ciutat, construïts els seus habitatges amb maó de fang i palla cuit al sol, habitacles cúbics, d'una pobresa que deixava caure per terra tota la seva mitologia anterior.

Quin és doncs l'atractiu del desert, tema que ben sovint va fer filosofar l'escriptor-aviador per excel·lència Saint-Exupéry?

Tal volta aquest contrast entre la fredor nocturna, que davalla de vegades per davall del punt de congelació, i el sol, de sufocant temperatura, que us permetria, durant el dia, fregir un ou dins la paella sense tenir fogó? Les roques que reflecteixen uns raigs encegadors? L'aire quiet, calmat, com si es trobàs reclòs dins una gran ampolla? L'exòtica fauna de serps, escorpins, mosques de totes les mides i colors, mosquits que xiulen com una fletxa, puces que us poden transmetre la malària? Aquest oratge calent que pot dibuixar miratges, tot reflectint els raigs de llum de manera anormal?