La nit de Sant Silvestre (335)

Una història tan vàlida com qualsevol altra. Amb els eus herois, els seus profetes, els seus fundadors, els seus dignataris... Jo sí crec, a la vista de la història, que qualsevol s'ha de fer les seves creences espirituals a la seva mesura, sense sortir, és clar, de la que diuen llei natural o més pròpiament, «humana i humanitària». Santa Teresa, per exemple, no hagués fundat les Carmelitanes descalces si hagués fet cas dels escrúpols de les autoritats eclesiàstiques que l'envoltaven o dels enemics, entre els quals els inquisidors, que la miraven de cua d'ull. Va ser valenta i va fer la seva religió a la mesura que la seva conciència li exigia. Això mateix esdevenia a Silvestre, romà, fill de Rufí i de noble família i acurada educació. Deixeble de Cirí progressà en la ciència i en el coneixement de les escriptures. Si jo hagués de triar el primer «cicerone», guia de viatgers, a Roma, pensaria en primer lloc en Silvestre, puix la feina que li produïa major plaer era la de conduir els peregrins a veure els llocs on hi havia les relíquies dels sants Apòstols, alhora que els obsequiava amb teulada i queviures. Un d'aquells visitants fou Sant Timoteu, que retornava d'Antioquia. Morí poc després i Silvestre el soterrà cristianament. Va córrer, aleshores, la veu que Timoteu havia duit amagades certes riqueses de llunyanes terres, i Tarquí Perpena, prefecte de Roma, manà que Silvestre fos detingut per fer-li confessar l'amagatall d'aquelles, suposam que imaginàries, riqueses.

Llavors, mataria Silvestre. Però heus aquí que Tarquí Perpena menjà aquella nit peix per a sopar i s'ofegà amb una espina. Aquesta mort donà la llibertat a Silvestre que als trenta anys seria admès com a clergue i ordenat sacerdot pel papa Marcel·lí. A la mort d' un papa posterior, Melquiades, l'any 314, era elevat Silvestre nou pontífex. Governà l'Església amb molta prudència durant vint-i-dos anys i en morir, el seu cos fou soterrat molt solemnement en el camí de la Sal, en el cementiri de Pristil·la, a només una llengua de Roma. Entre les seves activitats més útils es compten els seus concilis, essent un dels més importants el realitzat a Arlès, amb la presència dels bisbes de Gàl·lia, Hispània, Itàlia i Àfrica. Més anomenada tingué el de Nicea, amb 318 bisbes. I el de Roma, que Silvestre encapçalava amb aquestes paraules: «Confirmam de paraula, i així mateix ens conformam amb tot el que ha estat establert a la ciutat de Nicea amb els 318 benaventurats bisbes, pel bé i conservació de la Santa Mare Església i anematitzam tots els que la volen destruir...».