Una al·lota francesa de condició humil rebia la recompensa anual que l'advocat, Baró de Monthyon, havia creat a la seva mort. Aquest home havia fet llegat d'una important suma de doblers «pel francès pobre que en el decurs de l'any hagués duit a terme accions heroiques o virtuoses en benefici dels altres».
De fet, Magdalena Saunier havia entregat la seva vida a obres de caritat i tenia cura de diferents persones desvalgudes dels voltants del seu poble. Podien parlar en el seu favor una viuda cega que habitava una barraca miserable, una jove leprosa totalment desemparada dels seus amics i parents, un avi molt malalt que no tenia on caure mort... El que avui deim una «voluntària», però sense més ajut que les forces de si mateixa. Però l'acció que li va merèixer el premi, en època de Nadal, es relacionava amb una altra dona vella i malalta anomenada Mancel, que habitava una cabana dalt d'un pujol i que segons testimonis del temps més semblava una lludriguera que un habitatge humà. Anant-hi, Magdalena va estar a punt de morir ja que el riu anava molt crescut i el corrent era molt fort. Quan algú li demanà el perquè de posar en perill la seva vida, Magdalena respongué: No hi havia més remei que anar-hi.
No hi vaig poder anar ahir, de manera que per força hi havia d'anar avui...
Aquell hivern, terriblement fred, Magdalena estava a la barraca de Mancel i tenia cura d'ella. Li donava sopa calenta a la boca, puix la malalta no es podia moure del llit. Vers el final de la llarga nit nadalenca, Magdalena havia encès alguns tions de llenya seca per tal d'encalentir una miqueta aquelles ruïnoses parets. La porta de l'habitatge, mig corcada, es tancava mitjançant una pedra posada en terra. De sobte es mig obrí i per l'encletxa Magdalena va veure la figura d'un gran llop que volia entrar. Ella va córrer vers la porta, la va empènyer amb totes les seves forces i la va mantenir tancada mentre l'animal es llançava contra la planxa de fusta vella que cruixia a cada envestida. Al mateix temps, ella es posà a cridar. Pensava que potser els seus crits farien fugir la bèstia, però no fou així. L'animal, desesperat de fam, seguí amb les seves empentes fins a l'alba. Llavors, el llop, amb la claror del dia, desaparegué. Una estona més tard, la malalta expirava i Magdalena, amb por que el llop no tornàs mentre ella estava absent i aprofitàs per menjar-se el cadàver de la seva protegida, anà a la casa més propera amb una correguda i els pregà de guardar les despulles de Mancel mentre ella feia les gestions per a l'enterrament. Consentiren els camperols a fer-ho d'aquesta manera i Magdalena tornà, caminant sobre la neu, a la cabana de la difunta, la carregà sobre les espatles i la dugué a l'altra casa, totalment esgotada i alhora també malalta. L'enllitaren i es va refer per al funeral de Mancel. Mentrestant, la gent del poble, curiosa, tres dies després, pogué comprovar «in situ», per les petjades sobre la neu i la destrossa, que el llop havia tornat a la barraca, després d'abatre'n la porta amb les seves empentes.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.