Els poetes de l'Escola mallorquina

Amb aquesta denominació s'ha convingut a designar els trets comuns de la poesia escrita en català a Mallorca a partir del 1900 fins a tocar la postguerra. Representa el fonament principal de la poesia del segle XX, amb el mestratge de Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover. No obstant això, l'Escola mallorquina també s'ha d'entendre com una aportació decisiva per al procés de recuperació de la dignitat literària del català, paral·lela a la Renaixença i al Noucentisme, als estudis filològics d'Antoni Maria Alcover i als inicis del regionalisme polític de tendència nacionalista. La seva obra contribuí en gran mesura a la implantació de la normativa lingüística catalana de Pompeu Fabra.

Josep Lluís Pons i Gallarza, a les acaballes del segle XIX, fou qui proposà el terme d'Escola mallorquina per referir-se a la producció cultural de la Renaixença. Gabriel Alomar, ja dins la primera dècada del segle XX, li donà un caràcter més ideològic i el lligà amb l'aspiració política nacionalista i el Noucentisme al Principat de Catalunya. En aquest sentit, s'han d'explicar dos aspectes: primer, que aquest ideal no era compartit per la resta de sectors socials de l'Illa -i per això, restà reduït a l'abast literari- i segon, que, a diferència del Principat, el pas cap al Noucentisme no suposà una confrontació, sinó més aviat, una evolució.

Són fàcilment destriables els trets estilístics d'aquesta escola, que parteixen, com ja hem dit, de la deixa de Costa i Alcover. Fou una generació d'escriptors molt afeccionada a la poesia europea del moment, de la qual es convertiren en eficients traductors. Va ser cabdal el pes de la poesia italiana, francesa i occitana. Reberen així influències del Romanticisme i del Simbolisme. La rigorositat acadèmica en la forma s'explica, en bona part, per la familiarització amb la literatura grecollatina. Quant a la temàtica, cal parlar del paisatge com a emblema constant: idealitzat, elegíac, sovint lligat a aspectes sentimentals o, directament, religiosos. Passaren de manera superficial per altres temes, com és ara, l'amor, perquè potser tocats per un excés de pudor, defugien de qualsevol estridència. També és cert que aquesta limitació temàtica reduí les possibilitats d'evolució del moviment.

Maria Antònia Salvà (Palma 1869-Llucmajor 1958) gaudí d'un contacte amb el món rural que fou determinant en la seva obra. De Costa i Llobera rebé una decisiva influència, sobretot en la seva visió religiosa de la poesia. Féu amistat amb Josep Carner, que l'introduí en el món literari de Catalunya. Alternà la tradició culta amb la popular i fou autora de les traduccions de l'occità al català de Les illes d'or (1910) i Mireia (1917), de Frederic Mistral, entre d'altres. Els seus poemes es poden trobar en els reculls Espigues en flor (1926), Llepolies i joguines (1946), i Lluneta del pagès (1952), etc.

Miquel Ferrà (Palma 1885-1947) publicà els poemaris Cançó d'ahir (1917) i La rosada (1919), recollits posteriorment. Fundà i dirigí la revista Migjorn per difondre els postulats noucentistes i col·laborà en moltes altres publicacions, tant de Mallorca com de Catalunya. La seva poesia se centra sobretot en el sentiment elegíac, on el dolor personal és presentat com una experiència universal.

Llorenç Riber (Campanet 1881-1958) fou alumne d'Antoni Maria Alcover, que influí en la seva formació ideològica. El 1912 publicà el seu primer poemari A sol ixent, , una clara continuació del classicisme de Miquel Costa. S'instal·là a Barcelona i treballà com a traductor per a la Fundació Bernat Metge. El 1917 publicà Les corones i el 1931 Al sol alt. El 1935 publicà la novel·la La minyonia d'un infant orat, obra clau del noucentisme amb una evocació nostàlgica i idealitzada de la infantesa. Es manifestà com un poeta sensual, amb tres eixos bàsics: cristianisme, humanisme i patriotisme catalanista.

Miquel Forteza (Palma 1888-1969) féu una gran tasca de traducció d'autors europeus, va escriure llibrets d'òpera i, com a assagista, li interessà el tema dels descendents dels jueus conversos a Mallorca. Té tres reculls poètics: L'estela (1919), L'íntim recer (1936) i Ressons (1951). La seva poesia assumeix plenament els principis estètics del Noucentisme però també inclou paisatges amb certes notes de modernitat.

Guillem Colom Ferrà (Sóller 1890-Palma 1979) es dedicà a la poesia lírica i èpica. En els seus primers llibres predomina el tema paisatgístic, des d'una òptica idealitzant. Després es decantà per una poesia més íntima i emotiva fins que assolí una considerable ampliació temàtica d'abast universal. Entre d'altres, publicà els reculls: Iuvenília (1918), Àguiles (1920), De l'alba al migdia (1929) i El comte Ma(1950).

Joan Pons i Marquès (Sóller 1894-Palma 1971) fou escriptor, historiador, arxiver i crític literari. En els seus estudis dedicà especial atenció a Joan Alcover i Miquel Costa. Fins a la publicació, el 1975, de Brins a l'oratge. Versos d'abans d'ahir , la seva poesia no havia estat recopilada. És una poesia centrada en el paisatge i en l'elegia, i també en la sàtira, de formalitats sempre equilibrades i contingudes.