Sèneca i els esclaus (4 a.C.)

Miquel Ferrà i Martorell23/12/05 0:00

Neix a Còrdova, a la regió hispana Bètica, Lucius Anneus Sèneca, gran filòsof i escriptor llatí, que després d'estudiar a Roma i ocupar els llocs de qüestor i cònsol, hagué de patir un llarg desterrament a Còrsega. De retorn a la capital, fou preceptor del fill de Neró, però es va retreure de la vida pública i activa quan ens descobrí la conjura de Pisó, en la qual ell apareixia implicat. Tanmateix no es pogué alliberar del càstig. L'emperador l'obligà a llevar-se la vida. Escrigué una fecunda obra, de la qual conservam una trentena de llibres entre epístoles, tractats, tragèdies, comentaris, etc. Aquest home, tan singular i dinàmic, tan allunyat dels intel·lectuals vagarosos i insegurs que diuen que una obra nombrosa i múltiple mai pot ser bona i que la quantitat de pàgines i volums és només anecdòtica, ens mostra, encara que sistemàtic en la seva feina, un esperit realista que és la força de les seves doctrines, la crítica de les passions que no ens permeten de viure una vida adequada, i predica l'amor a un mateix que s'ha de projectar en amor als altres. Recomana autosuficiència espiritual com la millor fórmula per aconseguir la pau interior, malgrat la seva particular versió de l'estoicisme, pessimista, pràctica i no metafísica.

Un dels aspectes més curiosos i potser més ignorats de la seva ideologia es refereix als esclaus i com aquests han de ser tractats. En la seva lluita en favor dels més dissortats, escrivia:

«És motiu de lloança comandar amb moderació els esclaus. No són enemics nostres sinó que els convertim en els nostres enemics. Vols pensar que aquest, al qual dius esclau teu, ha nascut de la mateixa semença que tu, gaudeix del mateix cel, alena el mateix aire, viu igual i mor igual que tu? Has de viure amb els teus inferiors com voldries que els teus superiors visquessin amb tu. Viu amb el teu esclau amb clemència, fins i tot amb afabilitat, i l'has d'admetre en la teva conversa, en els teus projectes i en la teva convivència».

Però aquestes idees, que de vegades es convertien en lleis a la matròpoli, no arribaven als dominis rurals, on els senyors terratinents quedaven fora de l'àmbit dels magistrats, i podien tractar així els seus nombrosos esclaus, treballant sobre els conreus, el mateix que bèsties de càrrega o encara pitjor. Una disciplina, basada en els càstigs més endurits, no feia, però, altra cosa que fomentar l'odi contra l'amo i els intents continuats d'evasió o rebel·lió. Amb una certa freqüència el ganivet de l'esclau es girava contra el senyor de la casa. Així, per exemple, un prefecte de Roma, Pedanius Secundus, era assassinat pel que creia el seu esclau més fidel.