Salvador Galmés, la ruralia i la poètica

Salvador Galmés (Sant Llorenç des Cardassar 1876 - 1951) inicià estudis eclesiàstics al Seminari Diocesà de Mallorca el 1890. Entre l'any 1903 i el 1907 estudià dret a la Universitat de Barcelona. Tengué accés a un ample ventall de lectures que establí una sòlida base cultural. En aquest aspecte, és de justícia reconèixer el treball de Galmés com a lul·lista. Tengué cura de la transcripció i edició de les Obres de Ramon Llull, edició original: s'encarregà de volums tan essencials com eLlibre de contemplació en Déu (1911-1914), eLlibre de Blanquerna (1914), i l'Arbre de Sciencia (1917-1926), entre d'altres. Per la seva banda, Antoni Maria Alcover l'integrà en la majoria de les seves empreses, com el Diccionari Català-Valencià-Balear i el Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Va participar activament en nombroses activitats culturals de caràcter nacionalista, lluità contra el centralisme i féu una defensa contundent de la llengua catalana i del patrimoni històric a través d'articles, intervencions, etc. Després de la Guerra Civil, disminuí aquesta embranzida pública a causa de la repressió política i cultural del règim franquista.

Aquest vessant intel·lectual de la figura de Salvador Galmés no esborrà mai l'empremta del seu origen rural i humil. Com a literat, Sant Llorenç des Cardassar i la ruralia mallorquina per extensió conformaren els paisatges de la seva obra, i la gent d'aquest món, el perfil humà dels seus personatges. Aquesta relació directa amb la natura va ser determinant per a la seva creació. En les seves obres, el paisatge és molt més que un simple decorat dels fets narrats; els seus elements arriben a adquirir trets d'extraordinària capacitat evocativa i simbòlica.

Salvador Galmés adoptà el format del relat breu des de les seves primeres publicacions: Cercant esclata-sangs i La flor de corritjola, l'any 1907, a la revista Mitjorn. Aquestes obres foren seguides per Negrures (1908), La poruga (1918), La bovereta (1921), La Dida (1922), Vida-amor (1924), «El garriguer d'Infern (1925) i Pica-calderes (1928), entre d'altres. Flor de card (1910) i Encalçant (1914) es poden considerar novel·les curtes. En conjunt, és una de les produccions literàries més interessants i, sobretot més unitàries i coherents, quant a estil i temàtica, de la primera meitat del segle XX. És una obra realment moderna que inclou un decisiu interès per la psicologia dels personatges i per les seves interaccions, sovint integracions, socials. Aquests dos aspectes són els que més interessaren als escriptors dels anys 1960 i 1970, que foren els que reivindicaren l'obra de Salvador Galmés.

El relat de La Dida, potser dels més coneguts de Galmés, va ser premiat als Jocs Florals de Barcelona de 1923. El jurat degué valorar l'autenticitat i la versemblança de la prosa de l'escriptor, propera al naturalisme. A les línies de La Dida hi concorren els trets més representatius del conjunt de la seva obra. Salvador Galmés escollí la història d'una dida a la força, amb l'única pretensió d'accedir a uns queviures, per representar un espai de confrontació entre la ciutat i el camp i la lluita de les classes socials. La Dida representa la defensa de la maternitat i de la naturalesa humana per damunt qualsevol convencionalisme. Les reticències de la dida pel seu treball són l'excusa de l'escriptor per endinsar-nos en el seu debat psicològic, i en la seva prospecció interior.

En general, Salvador Galmés usa en la prosa un to que tendeix al tenebrisme, a través d'un llenguatge força expressiu. Tots els seus relats estan poblats de personatges violents, imprevisibles... empesos pel primitivisme del món rural, natural i salvatge. La prosa galmesiana resta farcida de nombrosos episodis descriptius, que provocaren, en el seu moment, un sorprenent efecte per la intensitat del seu lirisme i per la inexistència de precedents.