Ja hem vist que la figura de Sant Nicolau, vulgaritzat dins la cultura anglosaxona en el personatge de Santaclaus, es troba fondament lligat a la vinguda de les festes nadalenques. Avui, vespre de la festa del sant, és, potser, interessant, veure com era, dins la literatura dramàtica, la seva fama popular. Una fama enllaçada al poeta dramaturg que el posà sobre un escenari medieval. Era francès i s'anomenava Jean Bodel. Tot emprant una antiga llegenda cristiana, Bodel posa en joc, de forma lliure, els sentiments i els costums del seu temps i de la seva ciutat. Així, l'espectador, entra dins les tavernes i altres racons de vida fàcil on els petits delinqüents fan front als algutzirs. Però també assisteix a un drama místic que té el següent fil argumental:
«Un rei pagà és informat que el seu territori és envaït pels cristians i envia a la lluita els seus emirs. La batalla té lloc seguidament. En una primera escena d'abans del combat, un àngel s'apareix als cristians i els diu que seran morts en el decurs del gran xoc de forces. En una segona escena, ja després, l'àngel vola sobre els cadàvers i fa lloances de la seva mort coratjosa. Un d'ells és fet presoner. Porta sobre la camisa la figura d'un Mahoma amb banyes, detall que intriga el rei pagà. Quan aquest demana el que significa, el cristià diu que es tracta de Sant Nicolau que protegeix tots els objectes que li donen per guardar. El rei vol provar el poder del sant i fa saber que tota la nit següent, el tresor reial serà posat sota l'única salvaguarda del «Mahoma banyut». El criat que fa als bans del rei, això anunciant, es troba amb el criat d'un taverner que acaba de rebre un vi excel·lent de la regió d'Auxerre, en aquell temps molt famós. Els dos criats discuteixen, es barallen, es fan altre cop amics i entren a celebrar-ho a la taverna. Allà dintre, tres delinqüents, Pince-Dé, Rasoir i Cliquet, seuen al davant de la seva taula. Han sentit la conversa dels criats i decideixen robar el tresor. Marxen cap al palau reial i amb molta astúcia, a més de la seva pràctica habitual, s'apoderen de l'or que el rei pensà que es trobava segur sota la protecció de Sant Nicolau, i que no és Sant Nicolau sinó la figura burlesca d'un Mahoma banyut. Els tres lladres retornen a la taverna amb un sac suposadament ple de joies i monedes. El rei s'adona del robatori i de l'engany, i enfurismat insulta Sant Nicolau i la mare que el va parir. Tanmateix, el dia següent, torna a l'indret on tenia l'or i el retroba, allà mateix, sencer i doblat. El que passa és que Sant Nicolau ha comparegut als tres lladres, els ha espantat i els ha obligat a posar novament el botí en el lloc allà on primer estava. El rei sentirà també la presència del sant per a convertir-se i amb ell es convertiran els súbdits d'aquell país. El poble tira aleshores, per terra, l'estàtua del déu Tervagant i canta el Te Deum Laudamus.
La peça teatral es titula doncs: El joc de Sant Nicolau.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.