Un equip de la Universitat de les Illes Balears (UIB), dirigit per Maria Payeras, professora del departament de Filologia Espanyola, Moderna i Llatina, està creant el fons bibliogràfic «Veus secretes» amb la intenció de reunir en un llibre l'obra dels poetes en actiu entre 1939 i 1959. De moment, han aconseguit reunir uns 300 títols, entre originals i reprografies.
L'objectiu de l'estudi és analitzar l'autorepresentació de la figura femenina en la poesia espanyola publicada en les dues dècades posteriors a la Guerra Civil i, de passada, recuperar unes obres que, en moltes ocasions, han quedat en l'oblit. «No cerc només l'excel·lència literària. Es tracta d'un treball que pretén analitzar la subjectivitat femenina, el subjecte poètic femení, una matèria molt present en els més recents estudis de la crítica literària sobre gènere», va dir Payeras. Les fonts principals de les quals es nodreix la provisió de publicacions són les biblioteques i els catàlegs de les llibreries de vell.
Entre la cinquantena d'autores estudiades, el fons inclou dues autores mallorquines, Celia Viñas i Ana Inés Bonnín Armstrong. La primera, poetessa que va escriure tant en castellà com en català, va ser cunyada de Josep Maria Llompart i va viure part de la seva existència a Almeria. La segona va ser, segons Payeras, filla de mallorquí i escocesa i apareix en l'antologia de Carmen Conde Poesia femenina espanyola vivent, de l'any 1954.
«La representació tradicional de la dona al llarg de la història de la literatura s'ha centrat en la bipolaritat àngel/dimoni, donna angelicata o femme fatale, una imatge que han difós els homes i que, de vegades, la mateixa dona ha reproduït per mera mímesi». En el període comprès entre 1939 i 1959, la dona «es representa a si mateixa com ésser humà, com a subjecte d'inquietuds, de desigs, de frustracions», segons Payeras. La maternitat, l'esterilitat, la menopausa, la vellesa, és a dir, el cos de la dona, queda reflectit als seus texts. Un exemple és clar al poema Carn del meu amant, d'Àngela Figuera Aymerich, inclòs al seu llibre Dona de fang, de 1948.
Les poetesses de la postguerra són conscients de la seva pròpia marginalitat. «Saben que són una anomalia social per ser dones que escriuen, que volen tenir una projecció pública en una època en la qual se suposava que havien d'estar recloses al recinte tancat de la llar», en paraules de Payeras. Aquesta situació provoca «frustració en les escriptores». I per això, de tant en tant, es trobin «poemes més militants, en defensa de la condició intel·lectual de la dona; i no només això, també en defensa de la seva condició d'artistes». «Saben que estan trencant unes barreres i, com ho saben, ho reflecteixen als seus escrits. El seu argument està al marge del poder, en un temps en el qual el discurs oficial potencia vincular la dona al model d'esposa i mare, relegada a la llar».
D'aquesta circumstància se'n deriva una altra: «El fet que es reconeguin freqüentment les unes a les altres». «Contra la fama de malvolença entre dones, es donen moltes dedicatòries creuades entre elles». En aquest context, s'aprecia «la necessitat de cercar la seva pròpia tradició, referències, models femenins» en els quals encaixar la seva tasca literària.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.