Maura en la mort de Picón (1923)

Miquel Ferrà i Martorell26/11/05 0:00

En el món de la literatura hi ha escriptors bons i dolents. Els que tant en la seva tècnica com en el contingut de la seva obra són més aviat dolents passen en morir-se a l'oblit més definitiu. I d'entre els bons, aquells que han caigut bé als mandarins de la cultura, encara que només hagin escrit un llibre en tota la seva vida, troben accés al fòrum de la permanència. Els que són bons escriptors però que no han caigut bé als «missus» esmentats, encara que hagin estat els més prolífics de la història, són també oblidats. I un d'aquests bons escriptors, oblidats, fou, dins la literatura castellana, Jacinto Octavio Picón (Madrid, 1852-Madrid, 1923), que potser es va crear molts enemics a causa del seu ideari republicà i anticlerical. Les seves novel·les, properes al naturalisme francès, com «La hijastra del amor, 1884», contenen una bona dosi de genialitat. Però els que podríem anomenar «poders fàctics» li tiraren terra al damunt. Així i tot era nomenat membre de la Reial Acadèmia el 1899, per pressions, és clar, dels partits republicans. El també membre d'aquella institució, Antoni Maura, tal dia com avui, li dedicava el «discurs commemoratiu» acostumat.

Picón havia mort entorn d'aquelles dates...
«Senyors acadèmics: la tristor que alenam avui dins aquest recinte, i que jo sé com és de veritable dins el pit de cada un de vosaltres, es fa per a mi de manera més gran, ja que vaig esser condeixeble i era contemporani del finat. Durant menys de mig segle ni la més petita ombra es projectà sobre la nostra amistat, que es va fer més viva quan amb freqüència ens hem anat trobant tots dos dins aquesta Casa. Les col·laboracions acadèmiques en aquests anys darrers ens feren tan seguides que les hem d'anomenar quotidianes...». Deia el polític, escriptor i advocat mallorquí i afegia més endavant: «La modèstia era el tret més característic de la seva persona. Hom n'és testimoni per la casta de la seva producció literària, deixant ara de banda el seu mèrit intrínsec. Notem quines són les obres que va emprendre. En el començament, articles, la majoria de crítica d'art, principalment del pictòric, per a la premsa diària, és a dir, destinats a resplendir fugaçment i a morir dins l'oblit immediat...».

El mateix s'esdevendria amb bona part de la seva obra literària.

«Recomptades i agrupades les seves obres, es fa evident que cap en va escometre d'aquelles altres per a les quals, des de l'instant mateix de començar-les, l'escriptor ha de menester confiança excepcional en les seves pròpies forces. No pens, en dir això, que el gènere que Picón conreà sia escàs de dificultats, ni estèril en mereixements literaris; per molt gloriosos que aquests resultin, l'arrel de l'empresa, les vespres de l'execució, no reclama aquell alè, ni el grau de confiança en si mateix que la modèstia extremada mai ho consentí. Va romandre sempre circumscrit a l'àmbit de les seves afeccions i dels seus estudis. La mateixa circumspecció guardà en el que fa a càrrecs i honors. No es va contaminar de l'habitual desenfadament amb el qual molts es creuen aptes per a qualsevol cosa, o bé es dispensen de l'aptitud per tal de sostenir les seves aspiracions...».

Altres novel·les de Picón, avui ben oblidades, com «Juan Vulgar», «El enemigo», «Dulce y sabrosa», «Juanita Tenorio», «Sacramento», «Lo vistoso», «Drama de familia».... bé mereixerien, els temps que corren, ja lluny de les dues dictadures que ho impediren, un bon repàs.