«El valor més gran de Coromines fou la seva entrega per un ideal»

Aquesta reflexió referida al lingüista Joan Coromines i Vignaux (Barcelona 1905-Pineda de Mar 1997) surt de qui durant set anys, des del 1990 fins al dia de la seva mort, compartí hores de treball amb l'autor de Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Joan Ferrer, secretari de Coromines i doctor en Filologia Semítica, oferí ahir a Palma una conferència versada sobre Joan Coromines: l'home i l'obra, en la qual tractà de compartir la genialitat del mestre, alhora que desmitificar tòpics que envoltaren la celebritat. Perquè lluny de ser una persona avorrida, Coromines, «un home amb una capacitat de pensar i redactar amb una elegància natural extraordinària, era divertidíssim». «La fama de persona intractable formava part de l'automite i només va ser el mitjà que li permeté distanciar-se del món per poder continuar treballant», afirmà Ferrer. Però la veritat és que «tenia una experiència vital importantíssima. Havia viscut en tres continents i el seu treball l'havia portat a recórrer molts llocs i a conèixer molta gent», així que Coromines «podia explicar històries impressionants».

Però si formidable era la «humanitat» del lingüista, la seva inqüestionable vàlua científica va fer que aquesta restàs a un segon pla. Ferrer afirmà que per Coromines «viure era treballar, no existia un punt intermedi i per ell la vida quedava reduïda al seu despatx». D'altra manera no es podria entendre la seva gran aportació al món de la filologia romànica, l'estudi del català, l'etimologia castellana i la gramàtica occitana. Tanmateix, segons Ferrer, encara li mancà temps per completar amb una gramàtica històrica de la llengua catalana la seva «ardida piràmide», com designava la seva obra.