Les serps bíbliques (1930)

Miquel Ferrà i Martorell17/11/05 0:00

A les excavacions de Gezer és trobada una serp de bronze. Aquest amulet o exvot pertany a l'època israelita, cap a l'any 1000 abans de Jesucrist, i té disset centímetres de llargària i és molt semblant a un altre exemplar, de vint-i-cinc centímetres de llarg, trobat a Sussa. Hi ha altres representacions de la serp mosaica entre els objectes arqueològics, com és el cas d'una colobra en forma de S executada sobre un fragment de ceràmica descoberta a Teleilat Ghassul. Aquestes i altres troballes ens remunten al temps de quan el poble israelita, després de marxar per l'extrem sud-oriental de la mar Morta, travessava el Zared, un wadi més al nord de Wadi el-Hesa i arribaven a l'Arnó, el torrent que dividia el país de Moab de la regió superior ocupada pels amorrites. És en aquella «Estepa de Moab» i al llarg d'aquesta marxa que degué durar alguns mesos, quan la Bíblia ens conta l'episodi de les «serps ardents». Sembla que en anar-se'n del Mont Hor, els israelites tornaren a les seves lamentacions pel camí desert i l'escàs aliment, i Jahvé, com explica l'historiador Ricciotti, «envià entre el poble serps ardents, que amb la seva mossegada provocaven grans febres i quasi la mort. Per intercessió de Moisès, Jahvé els proveí del remei. Moisès va fer una serp de bronze i la posà al damunt d'un pal; i succeïa que si una serp mossegava algú, i aquest mirava la serp de bronze no moria. El context no parla d'aquesta serp manufacturada...».

Però el que sí és cert: entre aquella gent i des de l'episodi del Paradís, quan es posa enmig d'Adam i Eva una serp que és la imatge del dimoni, aquest rèptil era rebutjat pels seguidors de Jahvé, animal maleït, sobre el qual cap posa el peu, en mil representacions pictòriques o escultòriques, la Immaculada Concepció. Tots els atributs de la serp, en l'escriptura de la Bíblia, l'Antic Testament, són atributs del diable. Però Jesucrist, a través dels evangelis, posa un punt de reflexió sobre el tema i com en tantes altres consideracions, s'enfronta a la tradició rabínica. No hi ha animals bons ni animals dolents. Els carnívors són més perillosos per a l'home que és fet de carn. Els herbívors no li presenten batalla. I els que serien potser més indefensos, calàpets, aràcnics, rèptils, per esser petits o mancar de potes, han estat proveïts de verí per la sàvia natura. Tots els animals, bèsties i bestioles són criatures de Déu, i seguint a Sant Francesc, germans nostres, que han de compartir les misèries d'aquest món sense tenir el volum de la nostra intel·ligència.

Jesucrist ho deixà molt clar quan va dir als seus apòstols:

«Heu d'esser prudents com la serp i senzills com el colom».

Aquí, el Salvador, atribuïa una virtut a l'animal que fins aleshores havia estat sinònim de diable. Una virtut que havia d'esser apostòlica i que no sempre practiquen els patriarques del cristianisme. Ben al contrari.