Miquel Ferrà i Martorell09/11/05 0:00
TW
0

Carlemany o Carles el Gran donà nom a la segona dinastia franca, la qual seria anomenada «carolíngia» o, també, «carlovíngia», i fou el Gran perquè la seva idea capital era la de reunir sota la seva corona tots els països de l'Europa occidental i reconstituir l'antic Imperi Romà. Va fer llargues guerres contra els saxons que habitaven entre el Rhin i l'Elba. De fet, Carlemany, que era conegut en els romanços com l'Emperador de la Barba Florida, regnà quaranta-sis anys, en el decurs dels quals va fer cinquanta-dues expedicions guerreres: 18 contra els saxons, 5 contra els mahometans, 5 contra els llombards, i la resta contra els pobles de l'Est. Rei guerrer, per tant, al cent per cent, i això, vist amb la perspectiva actual, vol dir un home amb les mans plenes de sang.

I mirau per on, l'Església el va veure una mena de sant i a una capella d'Aquisgrà, que era la seva capital, li tributen des d'aleshores culte. Quins desbarats! Bé, però el que comentam no és això sinó que aquell any 801 tornaven a Espanya, amb la trista memòria de Roncesvalles, la gran derrota del 778, els exèrcits francs comandats per Ludovic, fill de Carlemany, els quals es pogueren apoderar de la major part de Catalunya, formant-se així la Marca Hispànica, nucli primitiu de la que seria, temps després, la nació catalana. Mentre a la resta de la Península la sang que predominava en les seves gents, quan no àrab o africana, era la mossàrab, hereva de la dels visigots, a Catalunya entrava la nissaga dels francs, com explica Badia i Margarit:

«Així, i a pesar de la immigració de cristians procedents del sud islamitzat, Catalunya va sentir-se molt poc de la influència cultural mossàrab que tant pesa més a l'oest. De fet, doncs, tota la vida, en els seus aspectes més varis, tenia, a la Marca Hispànica, el segell de l'organització i de la cultura ultrapirinenques:

en el camp administratiu, la divisió en comtats; en el social, el feudalisme; en el polític, la intervenció en els assumptes de l'imperi; en el jurídic, i juntament en la conservació d'institucions visigòtiques, la influència dels francs també es féu sentir, en el cultural, l'aportació del renaixement carolingi; i, semblantment, en la història de l'art, en l'escriptura, etc. En pocs mots, la reconquesta franca fou, al nostre país, transcendental».

D'això diu Ferran Soldevilla: «A causa d'ella, Catalunya va sentir-se en els seus orígens poc unida a la resta de la Península. La lluita amb els sarraïns, els primers segles de reconquesta, lluny d'escindir-la de les terres de la Gàl·lia meridional, va lligar-la-hi més estretament; lluny d'isolar-la d'Europa, va posar-la-hi en contacte més directe; lluny de lligar-la amb la resta d'Espanya, va dessolidaritzar-la'n; fins al punt que, per als altres pobles peninsulars, les gents del nostre país seran, per molt de temps, els francs».