El Cid i el jurament (1072)

Miquel Ferrà i Martorell05/11/05 0:00

Alfons VI, rei de Lleó i de Castella (1072-1109), fou destronat pel seu germà Sanç II de Castella i, aquell mateix any, aquest era assassinat. Alfons fou reconegut, aleshores, rei d'aquells territoris. Rodrigo Díaz de Vivar, el cavaller cristià anomenat Cid o Cide, i «guanyador de batalles» o Campeador, lluità al servei de Sanç II i s'enfrontà al seu successor, Alfons VI, acusat de la mort del seu germà. Aquí és quan intervé Rodrigo, que obliga el rei Alfons a jurar que no ha tingut res a veure amb la mort del seu germà. El jurament, solemne, públic, es fa dins l'església de Santa Gadea de Burgos. Desterrat pel monarca ofès, va a servir el rei al-Mu'tamid de Sevilla i el rei moro de Saragossa. Reconciliat temporalment amb Alfons VI, va vèncer a Tevar el comte de Barcelona Berenguer Ramon II el 1090 i conquistà València el 1094, una plaça que governaria fins a la seva mort. El Cid va casar les seves filles amb Ramon Berenguer III de Barcelona i amb Ramiro de Navarra. Més llegendària, o llegendària del tot, és la Cançó de Gesta anònima que es conserva en un còdex signat per Pere Abbat el 1307 i que va romandre inèdit fins el 1779, quan l'erudit Tomás Antonio Sánchez el dugué a la impremta. En aquests versos són narrades les aventures del Cid, en gran part imaginàries però enginyoses. També, els preparatius de les noces de les seves filles amb els infants de Carrió, la violència d'aquests sobre les seves esposes, la revenja de l'heroi, etc.

Segons Ramon Menéndez Pidal, en la seva redacció hi havien intervengut dos joglars: un de Sant Esteve de Gormaz i un altre de Medina-caeli, que refondria aquests textos cap a l'any 1140.

Alguns d'aquests episodis han passat a les nostres rondalles illenques, recollides per mossèn Antoni Maria Alcover, encara que la imaginació popular ja canviat l'heroi en la persona de Jaume I el Conqueridor. Inspiradora de molta literatura, la figura del Cid és la temàtica de la tragicomèdia de Corneille (1636-1637) titulada Le Cid i que es basava en Las mocedades del Cid, obra de Guillén de Castro.

Rellegint aquesta biografia, podem veure que en el seu centre hi gravita, condicionant-ne la resta, un episodi singular: un jurament religiós per part d'un rei cristià que proclama la seva innocència, amb beneplàcit de la més alta clerecia de l'època. I això ens ha de sorprendre i us diré el perquè. Dins l'antiga llei mosaica es jurava molt. Amb seriós motiu i sense. D'aquí el manament:

«No juraràs vanament en el nom de Déu». Però va venir Jesús i en el seu evangeli ens diu, ben clar, que el jurament, en qualsevol cas, és immoral. Observem les seves paraules, de les quals els teòlegs cristians no semblen haver-ne fet gaire cas: «També heu sentit que es va dir als antics: No perjuraràs, abans compliràs al teu Senyor els teus juraments. Però jo us dic que no jureu de cap de les maneres; ni pel Cel, perquè és el tron de Déu; ni per la Terra, perquè és la petita tarima on reposen els seus peus; ni per Jerusalem, perquè és la ciutat del gran Rei. Ni pel teu cap juris tampoc, perquè no és cosa teva fer tornar un dels teus cabells blanc o negre. Sia la vostra paraula: sí, sí; no, no; tot el que passa d'això és mal procedir». (Sant Mateu, 33-37). No ha estat, per tant, desobeir les paraules del mestre, al llarg de la història, encara avui, pels qui es diuen els seus seguidors, tot això de jurar corones, jurar banderes, jurar lleis, jurar constitucions, jurar al davant dels tribunals, etc.? I no s'ha fet quasi sempre amb la presència d'un clergue, des de Papa a simple sacerdot? Com es pot contradir d'aquesta manera la paraula evangèlica que ells mateixos exhibeixen?