Els màrtirs de Saragossa (312)

Miquel Ferrà i Martorell03/11/05 0:00

L'emperador Constantí mana construir una capella subterrània on són sepultats definitivament els màrtirs de Saragossa, cripta que es conserva avui sota l'església de Santa Engràcia de la capital aragonesa. Aquesta història començava, però, a començaments del segle IV, quan Dacià governava l'Espanya Citerior i com a idòlatra convençut perseguia el cristianisme. Havent-se amagat la majoria de creients en la fe de Crist, inventà una astúcia per a capturar-los. Va fer llegir un ban pels carrers que deia que permetria als cristians exercir lliurement la seva religió amb tal que ho fessin en indrets fora de la capital, en viles, pobles, llogarrets o rafals d'extramurs. Al mateix temps posà als afores de Saragossa tota una tropa de soldats amb l'ordre de detenir i matar qualsevol que aconseguís sortir del recinte urbà. Tancaren també les dues portes que miraven cap a Orient, deixant només obertes les de la part occidental, on esperaven els sicaris, ben armats, l'hora de fer la gran carnisseria. Els cristians, que havien sentit el pregó, decidiren, majoritàriament, deixar les seves cases i propietats, i amb ingènua alegria, homes i dones, vells i criatures, començaren a sortir per les portes. Tan prompte hagueren sortit, les portes foren tancades a la seva esquena i es trobaren entre un centenar de mans armades amb arma blanca i aquells murs que els impedien tot retrocés. No hi va haver cap compassió. Des d'infants de pit fins a vells octogenaris, tothom fou degollat en una breu estona. Un autèntic riu de sang. Acabada la matança, un dels consellers del governador va dir:

-Ara hem fet màrtirs que els altres cristians, sens dubte, voldran soterrar en els seus santuaris i venerar com nosaltres adoram els nostres déus. Seria bona cosa impedir-ho...

Pensà Dacià quina l'havia de fer i decidí que, per tal que els cristians no pensassin a recollir les despulles dels màrtirs, com tenien per costum, les manaria cremar. Per arrodonir aquesta disposició féu treure de la presó a tot quant delinqüent hi havia i de la mateixa manera que havia executat els cristians, executà els presos per crims comuns. Llavors, barrejà uns cadàvers i els altres i de tots plegats en va fer una gran foguera, allà, fora de la ciutat, amb una columna de fum que es podia veure des de molt lluny. Tot restà reduït a cendres. Però diu la llegenda que les restes dels cristians apareixien com una massa blanca mentre que la dels malfactors era de color negre. Recollides aquelles cendres que segons les cròniques tenien la blancor de la neu, els cristians supervivents, és a dir, els que havien romàs amagats, sense sortir de ca seva, n'ompliren algunes capses i les soterraren en el camp.