Una Simfònica de mambo!

Era un dia especial pels menuts de la família, ja que, per a molts d'ells, era la primera vegada que acudien a un teatre per escoltar música i sabien la importància de la fita. Alguns, d'immediat, començaren a obrir la seva curiositat i no podien entendre com és que hi havia cortines (el teló) en aquella sala si no hi havia cap finestra per on hi entràs llum. D'altres es contenien i ho miraven tot amb uns ulls ben badats en un espai immens.

Els músics, que ja estaven situats sobre l'escenari, afinaven els instruments. Era el moment perquè els més petits demanassin quin nom tenia aquell tan gros o per què servien els més atractius per als seus ulls, els de la percussió.

Quan els llums s'apagaren, s'acabà la xerrameca. Tothom sabia que el silenci era necessari per escoltar les peces que els músics anirien interpretant. L'auditori acollí amb unes càlides mambelletes el mestre Philippe Bender, que mostrà la seva disposició a passar una bona estona. Tant músics com director elegiren el vestuari més informal de la formació per al programa d'ahir i sembla que s'hi sentien més còmodes i amb més llibertat de moviments que no amb el frac i corbatí.

Repertori
Les obres del repertori foren del gust d'un públic molt exigent, ja que és ben sabut que els més petits no aplaudeixen si no els agrada el que es fa a l'escenari. El Preludi, Aragonesa i El torejador, de Carmen, Suite número 1, de Bizet predisposaren el públic per escoltar la segona peça: Variacions sobre un tema rococó, op. 33 per a violoncel i orquestra, de Txaikovski, en què Emmanuel Bleuse fou un solista molt ovacionat des de la platea.

Leonora Obertura número 3, de Beethoven continuava amb un programa que continuà amb el preludi d'Els mestres cantaires de Nuremberg, de Wagner, del quals molts no pogueren endevinar on era la trompeta que sonava des de la segona planta. De tota manera, la peça que rebé més aplaudiments i més bravos d'un públic ja entregat a la batuta de Bender fou eBolero, de Ravel.

Just en començar la peça, que comença molt fluixet amb pocs instruments, es pogué escoltar l'únic espontani de la matinal: un infant que aprofità l'oportunitat de tenir la música baixa per saludar amb un «papà, hola!» un dels músics de l'escenari. A part d'aquesta anècdota, cal assenyalar que els més petits ja emulaven des dels seus seients el mestre Bender: movien bracets i manetes com si hi tinguessin una batuta imaginària i fossin ells els protagonistes del concert.

El matí acabà amb un bon regust a la boca, ja que la peça «de franc» que oferí la Simfònica fou molt ben rebuda, en part perquè no és gaire normal que la Simfònica s'atreveixi amb un mambo, amb un ritme endimoniat. I aquí vingué la mestria més que reconeguda de Bender, que després de fer que els seus músics cridassin «mambo!», aconseguí que tot el públic alhora també entonàs un «mambo!» que retronà dins la sala.

Era una bona manera d'acabar un bon matí.