«Tenim contactes amb l'agent de Waits»

-Qui és aquest Tom Waits que tant us agrada per fer un festival tan original com aquest?
-És un geni incomparable, musicalment està al podi. I mentre altres genis com Bob Dylan o Neil Young han tengut fracassos qualitatius, la seva és una carrera impecable.

-Tot i això, no es pot dir que Waits sigui un artista molt conegut...
-Té prous contactes per copsar les mateixes portades que altres artistes, amb moltes amistats en el món del cinema, com Coppola o Jarmusch. Pels 80, la seva vida va fer un gir important, en conèixer la seva esposa Kathleen, quan optà per un estil de vida tradicional i mai no prostituir la seva música.

-Pels qui desconeixin la seva carrera, quins treballs seus recomanaríeu?
-En un ordre cronològic, crec que Small Change és el millor dels anys 70, en la següent dècada la banda sonora de One from the heart marca un important punt d'inflexió. En els anys posteriors editaria també Frank Wild's Years i en els 90, indubtablement eBone Machine.

-Més enllà del que sent un fan, què és el que us va moure a encetar el Waiting for Waits?
-Volia fer un cicle de concerts acústics amb artistes desconeguts a l'Estat, però que m'havien impressionat, de manera poc convencional. Seria un somni que un concert de Wait arribàs aquí, el punt àlgid d'un cicle que atorgaria sentit a l'aportació de la majoria d'artistes que hi han participat, amb una versió d'una de les seves cançons.

-Teniu esperances que acabi venint a Mallorca?
-En l'aspecte moral sé que hem quedat bé amb els músics que han vengut i que Tom Waits ja ha rebut bons informes de la nostra proposta. És el cas de la periodista de la revista britànica MOJO Sylvie Simmons, que va participar en unes xerrades que organitzàrem. Quan va viatjar als EUA per entrevistar Waits amb motiu del llançament de Mule Variations li va explicar el nostre festival i li va fer prou gràcia; ens envià una postal seva autografiada.

-Però essent realista...
-Tom Waits tria on toca, prefereix un petit teatre a Amberes, amb un aforament limitat, que qualsevol gran estadi. Hem de trobar un espai especial, crec que hi ha possibilitats. Estam en contacte amb el seu agent, i ja hem fet feina amb alguns dels seus artistes, com també hem aconseguit posar-nos en contacte amb el seu mànager personal.

-Quina valoració en faríeu, del cicle?
-És una sensació agredolça, per ser realista. Per un costat m'alegra molt haver arribat al públic adult, que és un dels grans triomfs del cicle. Per altra banda, són moltes hores de feina desagraïdes.

-Sempre queden els bons records, no?
-És clar, vam aconseguir realitzar el primer cicle botant els contactes dels agents i mànagers i parlant amb els artistes, ja que vivia a Londres i era un peó de la indústria musical allà, una vertadera jungla. Som l'únic cicle que voluntàriament redueix el seu pressupost a la meitat en la segona edició, perquè el que es perd, ho perd el promotor.

-És necessària idò la implicació de les institucions culturals?
-Sí, però encara em perd el procés. Sovint s'ha de pagar per avançat els artistes i es crea un desfasament econòmic tolerat i acceptat i que s'ha mantingut al llarg dels anys. Som una proposta amateur i el públic sap que oferim una proposta musical de qualitat sense cercar el benefici. Sense les institucions hauríem desaparegut. Amb el pressupost actual estic més que satisfet. Sempre has de dur una figura rellevant, però és bo veure la reacció del públic amb un artista desconegut.

-Heu treballat a Londres en el circuit musical, com veis l'escena local?
-Pens que hi hauria d'haver un suport logístic per donar a conèixer grups d'aquí, primer a l'Estat i després internacionalment. Si pogués ser, des de les institucions, però imagín que hi ha altres prioritats. Grups com La Búsqueda haurien d'estar omplint els millors auditoris d'Europa.

-Què ens depara properament el Waiting for Waits?
-El 4 de novembre, un grup del Canadà, Great Lake Swimmers, amb Steven Munar and The Lunatics. El 20 de novembre, Tin Hat Quartet, formació de jazz amb la qual Waits ha col·laborat.