C. DOMÈNEC. Barcelona.
El mallorquí Pep Ramis presenta, com a director i com a ballarí, An (Silenci) a l'Espai de la Generalitat a Barcelona. Es tracta d'un espectacle sobre el silenci i la mort, a partir d'un text del llibre Discours de Grand Sommei, de Jean Cocteau. El 1997, després d'uns anys a Barcelona, Ramis creà amb Maria Muñoz el centre L'animal a l'esquena, un lloc de reunió multidisciplinar situat a la població gironina de Celrà i que promou la investigació, la producció i el debat sobre el cos. La iniciativa és pionera en tot l'Estat.
-Com sorgeix «An (Silenci)»?
-Sorgeix del desig de col·laborar amb el coreògraf i ballarí Andrés Corchero. Volia treballar sobre el silenci com a eina dramàtica: extreure'n les diferents capes del concepte i entendre'n el significat. A mig camí del procés d'elaboració, ens trobàrem amb el text de Cocteau. Escrit durant la I Guerra Mundial, tracta d'un mort en el front que té la possibilitat de tornar a la vida i de visitar una persona estimada. És un text poètic, però molt dur.
-En els vostres muntatges de dansa, la paraula hi apareix «locutada». Vós mateix la pronunciau.
-Els textos que tractam no són gaire teatrals, però contenen un camp narratiu important. El text permet que tot sigui menys abstracte.
-I també inclou vídeo. Al final, una ballarina dansa amb una imatge gravada d'un cavall que galopa.
La interacció entre vídeo i dansa és una mica apassionant, però volíem fugir de l'aspecte gratuït del vídeo per donar-li un sentit dramatúrgic, i no tan sols estètic.
-La música és un altre aspecte important. Per què incloeu en escena Steve Noble, el músic que ha compost les melodies?
-Perquè sempre ha estat amb nosaltres en el procés d'elaboració. És un músic sense prejudicis, amb una gran capacitat per posar en comú sons molt diferents. Té una mirada contemporània d'un món de barreges.
-«An (Silenci)» explica una història, escapa de l'abstracció.
-És important concretar, per no allunyar-se del públic. No és una obra fàcil, però fa part de la nostra aposta: ensenyar aspectes concrets i jugar amb certes tensions, prendre un ritme i abandonar-lo en un cert moment. Hi ha silencis llargs que et penses que provocaran que es perdi la tensió, encara que tornen com si fossin ones, de manera cíclica. Així, permets que la gent respiri.
-La dansa contemporània peca d'un cert amanerament que no apareix en les vostres obres.
-Això és molt interessant. Prohibesc als meus ballarins que facin girs innecessaris. Cerc la simple essència del moment, sense ornaments, encara que jugant amb la precisió i la amb qualitat. L'austeritat humanitza i aconsegueix acostar-te als personatges. No m'agrada entrar en el terreny de les floritures.
-Vós éreu futbolista. Com intervé aquest esport en els vostres projectes artístics?
-Hi té un paper important. Jo vénc d'aquest món i Maria Muñoz de l'atletisme. Per això tenim una mirada física cap al cos. Un jugador és capaç de predir el que passarà. En la dansa, hi ocorre una cosa semblant.
-Quina és la major satisfacció que us produeix la dansa?
-Veure que existeix comunicació amb el públic. Si surt tocat de l'espectacle, el plaer és enorme. La dansa contemporània fereix les persones de forma no racional.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.