La mort de sant Bru (1101)

Mor prop de Catanzaro sant Bru (Colònia, 1035), fundador el 1084 de l'orde de la Cartoixa, en un paratge proper a Grenoble i que s'anomena Grande-Chartreuse. Escriu un dels seus biògrafs que la seva família era antiga i noble en el país i que Bru, des de la seva infantesa, va esser d'enteniment clar, viu i esbargit, amb feliç memòria i dòcil caràcter. Estudià teologia amb l'entusiasme que li era propi i ben prest se li va veure una especial aptitud científica. Amb totes aquestes qualitats, l'enviaren a la Universitat de París, on es graduà amb aprofitament. Passà a esser-ne professor de filosofia i, havent-se escampat arreu una certa fama de savi, l'arquebisbe de Colònia, Annó, li pregà de translladar-se a la ciutat alemanya. En aquella urbs i Diòcesi, el proveí d'una canongia a l'església de Sant Cunibert. Li havia conferit, primer, és clar, els ordes sagrats, però en morir, al cap de poc temps, l'arquebisbe, l'església de Reims l'escollí com el seu magistral i, llavors, fou nomenat canceller i rector de les escoles públiques. Direm que, en resum, es tractava d'un gran pedagog. Però la dissort va voler que un home pervers, Manases, ocupàs el tron arquebisbal de Reims i, amb tota mena de violències i estratègies, la mantingué, fent fora del seu entorn els enemics. Va voler, per altra banda, corrompre sant Bru aquell prelat, que no dubtava de dur una vida regalada de plaers i d'anar acompanyat de les més belles prostitutes. Sant Bru es decantà d'aquell individu brutal així com va poder i, havent arribat l'escàndol a orelles del Papa, aquest excomunicà Manases, l'engegà d'aquell territori i posà en el seu lloc sant Bru. Tanmateix, enemic d'aquelles polítiques, en les quals no poques vegades els bisbes es mullaven les mans de sang culpable o innocent, sant Bru fugí i s'amagà. Tan bo devia esser el seu amagatall, que debades el cercaren. I donant-lo per desaparegut, triaren un altre arquebisbe, Rainald du Bellay, tresorer de l'església de Tours.