Neix Jean Baptiste Perrin (1870)

TW
0

Neix a Lille, França, el físic Jean Baptiste Perrin, que va obtenir el seu doctorat el 1897 a l'Escola Normal Superior de París, i fou anomenat professor de Fisicoquímica a la Universitat de París, uns institució on treballà, després, com a professor al llarg de trenta anys. De 1890 a 1900 es va sentir atret per l'estudi dels raigs catòdics i de la seva càrrega elèctrica, i participà en la controvèrsia de si eren partícules o ones de radiació. Fou aleshores que Perrin pogué fixar la qüestió per a sempre el 1895 i demostrà que la radiació pot comunicar i produir una gran càrrega negativa dins un cilindre, sobre el qual està incidint. Els raigs catòdics consistirien, segons això, en material negativament carregat, i ser partícules i no ones. El 1908, Perrin començà la tasca per determinar la mida d'aquelles partícules mitjançant observació. Amb el microscopi pogué contar el nombre de petites partícules de reïna suspeses a diferents altures dins una gota d'aigua. Trobà la manera segons la qual s'ajustaven perfectament a les equacions d'Einstein i, per primera vegada, la mida apropada d'àtoms i molècules pogué ser calculat mitjançant observació real. El 1941 (el savi moriria un any després a Nova York sense veure el final de la guerra) després de la desastrosa derrota de França per l'Alemanya nazi, Perrin decidí sortir del país, no per haver estat un gran patriota democràtic sinó un actiu feixista, més perillós que no d'altres, ja que es dedicava a l'ensenyament universitari. Viatjà als Estats Units i, empenedit de la seva ideologia totalitària, donà suport al moviment de la França Lliure i del general DeGaulle. Perrin tenia setanta anys. Aquell sentiment de frustració i culpabilitat l'emmalaltí a poc a poc i ja no va poder viure per veure alliberat el seu país. Hom recorda altres feixistes als quals la Humanitat es troba en deute pels seus treballs científics, com Marconi, per exemple, enlluernat al davant del Duce.

Però... Què voleu? Són els problemes de l'amnèsia social. Amb molta raó escrivia un altre savi:

«Si els individus obliden els beneficis rebuts, les nacions pateixen una amnèsia absoluta. Per això va dir un estadista que la gratitud no era una virtut política. Les proves es desborden de les pàgines de la història. Per exemple: Àustria, el 1772, contribuí de manera egoista al repartiment de Polònia, malgrat que noranta anys abans aquesta nació havia salvat Viena del setge dels turcs i d'una destrucció segura. I en aquest mateix segle XX hem vist Bulgària combatre contra Rússia, tot i que li deu la seva independència...».