Chateaubriand a Venècia (1833)

Miquel Ferrà i Martorell22/09/05 0:00

François René, vescomte de Chateaubriand (Saint-Malo, 1768-París, 1848), més conegut com Chateaubriand, escriptor clàssic francès, destaca per haver jutjat amb rigor la seva època, a través del seu «assaig històric, polític i moral sobre les revolucions» (1797) i haver volgut restaurar l'orde moral amb obres com El geni del cristianisme, el 1802. Les seves Memòries d'ultratomba, la seva obra principal, ens endinsa en una realitat que barreja la tristor romàntica amb les il·lusions que ens fan sobreviure al fracàs i la frustració. En el llibre VII, els gondolers de Venècia, fa un bell homenatge a la ciutat dels canals. Això s'esdevenia el setembre de 1833. A començaments d'aquell estiu, la duquesa de Berry abandonava França i enviava un missatge a Chateaubriand per dir-li que l'esperava a Venècia. L'escriptor ja havia estat el 1806 en aquella ciutat, de camí cap a Orient, i l'havia mal jutjada. Aquest cop la veu amb uns altres ulls. Escriu:

«L'alegria d'aquests fills de la Nereida mai no desapareix; vestits de sol, la mar els nodreix. Ells no s'ajeuen i s'abandonen al no fer res com els pobres de Nàpols: sempre es troben en moviment, són mariners que manquen de vaixell i tasca, però que sabrien comerciar encara pel món i que guanyarien la batalla de Lepanto, si el temps de la llibertat i la glòria venecianes no hagués ja passat. A les sis del matí compareixen al moll de les góndoles, la proa sobre terra aquestes, ben fermades a un pal. Aleshores comencen a netejar-les de la mateixa manera que els soldats de cavalleria raspellen i espongen els seus animals. Les encastellades muntures marines s'agiten aleshores, es turmenten amb els moviments del seu cavaller quan escampa pels seus flancs i el seu interior l'aigua que hi ha dins un poal de fusta. Ell renova moltes vegades l'aspersió, anant ben alerta quan agafa el líquid de la superfície de la mar, puix que el tria ben pur. Llavors, frega els cantons i treu lluentor a les peces de coure i els vidres del petit castell negre, per a col·locar, llavors, al seu gust, els coixins i tapissos, per acabar donant un repàs al ferro tallant de la proa.

Tot això ho fa sense perdre pronunciar uns mots d'humor o tendresa, en dialecte venecià, envers la góndola inquieta o dòcil. Acabada la neteja de la góndola, el gondoler passa a la seva. Es pentina, espolsa la seva roba i el seu barret blau, roig o gris; es renta la cara, els peus o les mans. La seva dona, la seva filla o la seva amant li porten, dins un cistell, llegums, pa i carn, i desdejuna. Berenar fet, cada gondoler va a cercar, cantant, la seva fortuna...».

Chateaubriand, una mena d'agent secret d'una facció monàrquica, no pogué contactar amb la duquesa de Berry. Hagué d'anar a Ferrara per retrobar-la, puix se li havia encomanat una missió prop de Carles X, relativa a la proclamació d'Enric V, el setembre d'aquell 1833.