Bombita i un cop de banya (1906)

Bombita, que tenia en aquestes terres de Mallorca molts admiradors, es posa més i més greu. Un altre informe dels seus metges afirmà que el mal estat del torejador tenia molta més importància de la que es creia en un començament.

La banya del bou li penetrà per dessota del braç, aprofundint dotze centímetres, de baix a dalt, arribant fins a l'espatla. La ferida és greu...».

País. Ja és sabut que els espectacles de risc solen acabar, en molts de casos, en tragèdia. Però ben sovint, és una tragèdia cercada. El que posa en pràctica aquesta mena de braveses que els aplaudiments del públic mai no podran compensar, juga amb la pròpia vida i juga, també, d'una manera cruel, amb la vida del seu contrincant, el bou de brega, el bou ibèric, no sabem fins quan, condemnat a vessar sang sobre la sorra per a divertir la gent. És curiós que els patriarques de la fe cristiana, de l'esperit cristià, hagin rebut amb un somrís, en el decurs de tres segles, l'espectacle de la tauromàquia. Sembla que alguns només sàpiguen els evangelis pel forro. «Currito de la Cruz» i la figura del capellà protector de l'home de l'espasa, símbols l'un i l'altre de l'Espanya «cañí», va fer molta taquilla durant l'època del cinema franquista.

No ho va veure amb millors ulls Gaston Vuillier quan visità Mallorca el 1888. Així, per a fer la festa de canonització de Sant Alonso Rodríguez, l'Ajuntament de Palma organitzava en aquelles dates una «gran corrida de toros, donde la señora Mazantina capeará, banderillearà y matará uno de los toros» (Sant Alonso Rodríguez, que era incapaç de matar una mosca!): «No he sentit mai el meu cor sublevar-se tant de repugnància i d'indignació com en presència de l'espectacle bàrbar al qual assistia. Aquella multitud, embriagada per la vista de la sang, gesticulava, fent uns crits salvatges, mentre la pobra bèstia bramulava de dolor a cada banderilla que entrava dins la seva carn; i aquella dona, molt pàl·lida sota els seus cabells negres, endiumenjada d'oripells, procurava adoptar aires de bravura que contrastaven amb la seva emoció...».

No posarem en dubte la bravesa dels torejadors, el seu art de fer figures amb la capa, la seva perícia en matar el bou amb un cop d'espasa, el detall pintoresc dels «vestits de llums» i altres de talls que cridaven l'interés i l'atenció d'homes com Goya, Blasco Ibáñez o Hemingway. La tauromàquia és una tradició i tot i que és una tradició tan popular i popularitzada, no ens ha de sorprendre que li vagin creixent, arreu del món, tants i tants d'enemics.