Miquel Ferrà i Martorell03/09/05 0:00
TW
0

Charles de Secondat, baró de La Brède i de Montesquieu (Castell de la Brède, Bordeaux, 1689-París, 1755), publica les seves «Cartes Perses», una obra molt ben concebuda, que juntament amb «L'esperit des Lois» estableix les bases de les ciències socials i inspira les doctrines constitucionals i la divisió dels poders polítics. Montesquieu és el primer en data dels grans escriptors del segle XVIII i a les famoses «Lettres Persanes», novel·la epistolar, ens conta que dos iranians visiten França i, en particular, París, de la qual experiència i impressions en treien útils respostes.

Es tracta, en tot cas, d'una obra que es pot definir com una sàtira sobre els costums francesos del començament del regnat de Lluís XV. Al mateix temps llança una ullada sobre la gran ciutat. Una de les cartes, la que Ricca dirigeix a Ibben, a Esmirna, i datada el 6 de la lluna de Chalval, el 1712, diu:

«La curiositat dels habitants de París va fins a l'extravagància. Quan vaig arribar, em miraren com si hagués davallat del Cel: vells, homes, dones, infants, tots em volien veure. Si jo sortia, tothom anava a les finestres; si jo era a les Tulleries, veia, de seguida, que es formava un cercle al meu entorn (fins i tot les dones feien un arc de Sant Martí matisat de mil colors, que m'envoltava). Si jo era al teatre, veia, també a l'instant, cent prismàtics dirigits vers la meva figura: en resum, mai cap home ha estat tan vist com jo. De vegades, jo feia un somrís quan sentia la gent que gairebé mai sortia de la seva cambra, tot dient entre d'ells: Hem de reconèixer que aquest home té un aspecte ben persa.

Cosa admirable!
I jo trobava retrats meus pertot arreu; em veia multiplicat dins totes les botigues, sobre les llars de les cases, per por que tenia tothom de no haver-me contemplat prou.

Tants honors no deixen d'esser una càrrega; jo no em creia un home tan curiós i tan rar, i encara que jo mateix tengui bona opinió de la meva persona, mai no m'hauria imaginat que hagués d'interrompre el repòs d'una gran ciutat on no em coneixien. Tot plegat em va fer renunciar als vestits iranians i a posar-me roba a l'estil europeu, cosa que em permetria de veure si restava encara dins la meva fesomia quelcom d'admirable. Aquest assaig em va fer conèixer el que jo valia realment. Lliure de tots els ornaments estrangers, em vaig veure apreciat només amb el que era just. Això em va donar peu a queixar-me del meu sastre que m'havia fet perdre en un moment l'atenció i l'estimació públiques: puix que jo entrava de cop dins un no-res espantós. Vaig romandre de vegades una hora llarga enmig de la gent sense que ningú em posas l'ull al damunt, i sense tenir la més petita oportunitat d'obrir la boca. Però si algú, per casualitat, s'assabentava de llavis dels presents que jo era persa, es formaven de seguida al meu entorn mil murmuris: Ah? Però aquest senyor és persa? Quina cosa més extraordinària! I com es pot esser persa?».

La curiositat dels parisencs. Les còmiques reflexions d'algunes persones.

El ridícul que pot suscitar qualsevol novetat...