El gran sepeli de Valentino (1926)

El món no s'ho volia creure. Rodolfo Valentino era mort. El mite resultava, per a dissort de milers d'enamorades d'ell, mortal. Només físicament mortal, és clar. De fet, Rodolfo havia cregut sempre que tenia una salut de ferro. Però a causa d'un desmai, durant un sopar, l'hagueren d'ingressar d'urgència en un dels millors hospitals de Nova York. Es tractava d'un atac d'apendicitis. La fabre pujà fins al sostre del seu cos, es complicà la crisi amb una peritonitis i morí en un vist i no vist. Només tenia trenta-un anys i una vida tan dinàmica i agitada com un home extraordinàriament actiu de seixanta. La seva vida d'actor va transcórrer entre el luxe asiàtic i la despesa brutal. La pel·lícula que l'havia portat a l'èxit absolut, El Caid, ajustava bé personatge de ficció i home real. Eren sempre centenars de dones, joves, madures i velles que corrien rere d'ell per tal d'aconseguir-ne un autògraf. Aquest film de revelació fou projectat el 1922 i, cada dia, els cinemes eren plens de gom a gom. I tot parlant de goma, els productes industrials que duien el seu nom o evocaven la seva figura es venien millor que el pa calent. Cosmètics masculins, especialment la vaselina, que emprava per arranjar-se els cabells. També els calçons a l'ampla o de golf, les botes de gautxo, les túniques àrabs, les joies de disseny exòtic... Tot plegat formava part d'aquell «glamour» popularitzat al màxim. Tal volta, la part més curiosa de tan espessa biografia i alhora, cronològicament, tan breu, sien els seus començaments difícils. Rodolfo Alfonso Rafaelo Pietro Filiberto Guglielmi Valentina d'Antoguolla havia nascut a Castellaneta de Tàrent, Bari, Itàlia, el 1895, un poblet on fa encara ben poc els al·lots, més o menus jovencells, imitaven en la seva forma de pentinar-se o vestir-se el gran mestre «latin lover». Son pare era un excapità de cavalleria i treballava en aquella regió com a veterinari. Aquest envià el seu fill a l'Acadèmia Militar de Tàrent, de la qual fou expulsat per manca de disciplina. Llavors va voler entrar a l'Escola Naval de Venècia i fou rebutjat per deficiències físiques... Ell? Deficiències físiques? Llavors ingressà a l'Acadèmia d'Agricultura de Gènova, on acabà els seus estudis. En morir son pare, anà a fondre l'herència a París i, a causa d'esser perseguida la seva família pels creditors amb motiu dels seus nombrosos deutes, decidí emigrar als Estats Units. Arribava a Nova York el 1913 i hagué de fer tot tipus de feines, sense conèixer l'anglès. Com tants altres al·lots de la «Little Itàlia» va vendre diaris, netejà cotxes, tingué cura de jardins, rentà plats i féu de cambrer. Llavors, es va fer «gigoló» professional i no li mancaren dames que varen treure bon partit, a la via pública, de la seva bella i seductora imatge. El 1916 es va veure aficat dins un escàndol judicial i hagué d'abandonar Nova York ben de quatres. La fuita el dugué a Los Angeles. Allà, Valentino va fer cua i més cua, entre d'altres milers d'aspirants, a les portes dels estudis cinematogràfics. Un dia acabà tenint sort.