La data no és segura com tampoc ho és la de la seva mort, el 1264. Aquest clergue del monestir de Sant Millà i que escriví en dialecte de La Rioja, és el més antic representant del Mester de Clerecia. Les seves obres es caracteritzen pel seu fons liberal i ingenu, pel popularisme dels seus judicis i per la perfecció mètrica del seu estil. No es pot dissociar el poeta del monestir de Suso, construït en el segle VI i que conserva restes rupestres, visigodes, mossàrabs i romàniques. El senzill «portaleyo», amb catifa mossàrab, serví a Gonzalo per escriure la vida de Santa Oria, i el claustre, que mira a la vall, acull la tomba dels Set Infants de Lara i tres reines. Escenari també ben suggerent és l'església de dues naus i hermoses voltes, amb la figura jacent de Sant Millà sota un arc romànic. Però no tot era tan sacre, com el mateix poeta explica:
«Qui tengui el seu cor trist, vengui a escoltar aquesta història.
Sentirà una raó d'amor acabada i composada com convé. La composà un clergue que sempre estimà les dones, puix que s'educà a Alemanya i França, i visqué molt temps a Llombardia on va aprendre de ser cortès. En el mes d'abril, després de dinar, reposava jo sota una olivera. Entre les branques d'una pomera vaig veure que hi havia un tassó d'argent ple d'un vi clar que era roig i delicat. Estava cobert amb molta cura per tal no li pegàs el sol. L'havia posat allà una dama que era la madona de l'hort, i això perquè el begués el seu enamorat, tan prompte fes acte de presència. Aquell que begués de tal vi, quan desdejunàs el matí, i d'ell en prengués cada dia, mai més es posaria malalt. A l'altre cap de la pomera vaig veure que hi havia un altre tassó, curull d'una aigua fresca que en el propi hort naixia. De bon grat n'haguera begut però vaig tenir por que estàs encisada. Sobre la gespa vaig posar el meu cap amb el desig que no em fes mal la calor de la sesta. Em vaig desfer dels meus vestits no fos cosa que em danyàs la solellada. Llavors vaig arribar a la font que sempre brolla i que ningú n'ha vista mai altra d'igual; tenia tan gran virtut que de la frescor que desprenia, fins a cent passes a l'entorn, esvaïa la calorada. Totes les herbes de bona olor prop de la font eren crescudes: la sàlvia i les roses, els lliris i les violes, i altres moltes plantes que no us sé anomenar. Però l'olor que escampaven haguera ressuscitat un mort. Vaig beure un glop d'aigua i em vaig refrescar completament. Llavors vaig collir una flor, que no era la pitjor, i em vaig posar a cantar amb amorosa cortesia. Fou, aleshores que vaig veure venir una donzella, la més hermosa mai vista, blanca i rosada, els cabells curts sobre l'orella, el front blanc i lluent, la cara fresca com una poma, el nas proporcionat i recte, mai no n'haureu vista d'altra tan ben feta, els ulls negres i alegres, la boca ben dibuixada, les dents blanques, els llavis vermells, no massa prims, de veritat, ben proporcionats, per la seva cintura prima ben plantada i airosa, la seva capa i el seu gipó eren de seda, no d'altra cosa. Un capell portava al cap, refugi dels raigs solars...». Ell cau de seguida enamorat. Ella li regalarà també el seu amor, en justa correspondència, puix que ja tenien notícia l'un de l'altre i viceversa.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.