És fundada Tenochtitlan (1325)

TW
0

Els «asteques», procedents del nord, arriben a l'Anahuac. En aquesta contrada descobreixen unes llacunes i hi funden una ciutat, Tenochtitlan, que després serà anomenada Mèxic. Sota la direcció dels seus capitosts guerrers, s'apoderen de tot el territori i assimilen les cultures tolteca i xiximeca. Els seus antecessors, que residien a la vall i meseta de Mèxic des del segle VI, foren constructors de palaus magnífics, inventaren el calendari i tenien lleis justes i sàvies. Basaren primer el seu règim o govern en un sistema teocràtic, que esdevingué llavors politeista-naturalista i monàrquic absolut. Després de cinc segles, haven estat destruïda Tollan, la seva capital, en el segle XII, els tolteques emigraren en petits grups a Tabasco, Yucatan, Guatemala i Nicaragua. Els xiximeques ocuparen, aleshores, la zona, fins que els asteques, més cruels i brutals, conqueriren el país i després d'estendre la seva dominació fins al golf de Mèxic i Guatemala, crearen un gran imperi. La seva religió era també politeista-naturalista i no es privava de celebrar sacrificis humans amb ritus espantosos. Governava, doncs, la por en el fons de tota aquella època, encara que no eren pitjor que els europeus, amb els seus processos inquisitorials, el seu fanatisme desfressat de croades i el seu obscurantisme vers els científics i filòsofs. Esclaus tenien els asteques i esclaus tenien els europeus. Mataven els asteques en nom dels seus déus i feien el mateix els europeus sota el beneplàcit de bisbes i papes. I és que l'home és el mateix home, amb virtuts i defectes, allà on es trobi.

L'escriptor Gary Jennings dedicà una llarga i bella novel·la al tema, el qual porta per títol original «Aztec» i ens narra com cap a l'any 1530 l'emperador Carles demanà al bisbe de Mèxic que el proveís d'informació sobre la vida i costums dels indis. El bisbe Fra Juan de Zumárraga envià aleshores al monarca una relació autobiogràfica que havia fet un asteca de devers seixanta anys, Mixtli, que havia estat emissari de Moctezuma i hagué d'entrar en contacte amb Hernán Cortés. Rebé les aigües del baptisme i li posaren de nom Juan Damasceno. I tanmateix, Juan Damasceno seguirà fidel als usatges dels asteques, de manera que la seva història acabarà de forma tràgica i això a causa del xoc de dos mons, de dues civilitzacions, de dues maneres irreconciliables d'entendre la vida. Escrivia Huexotzíncatzin, el príncep de Texcoco, el 1484:

«Vosaltres em deis, aleshores, que he de desaparèixer com també les flors que he conreat desapareixeran.

Del meu nom res no restarà, ningú la meva fama recordarà?

Però els jardins que vaig plantar, són joves i creixeran...

Les cançons que vaig cantar, cantant-se seguiran!».