«Armada Invencible» és el nom que prengué la flota enviada per Felip II contra Anglaterra, comandada pel duc de Medina Sidonia. Es componia de 130 naus i més de vint mil homes. Fou delmada pels combats i per les tempestes. Però més pels combats que per les tempestes. Durant anys, especialment en els llibres de text de la Dictadura, han volgut fer creure als infants en edat escolar que aquella gran derrota havia estat contra els elements de la natura. La realitat és just una altra, al marge dels mentiders de l'ensenyament oficial. Amb aquestes breus i poc expressives paraules, el mes d'agost d'aquell any, el duc de Medina Sidonia escrivia a Felip II, per tal d'explicar-li el que havia estat el gran desastre. Suposam que avergonyit, cas que el seu orgull el fes capaç de sentir vergonya, com la té qualsevol fill de veí:
«Vaig escriure a Vossa Majestat tot d'una que vaig embocar el Canal, que fou el 30 del passat. Llavors, no ho he pogut fer perquè no he tengut lloc ni confort per a fer-ho; perquè quan fou descoberta l'Armada de la Reina d'Anglaterra, fou seguint d'ordinari aquesta.
Nostre Senyor s'ha servit d'encaminar les coses de manera diferent de com les volíem, i per tant, se li encomanà tant aquest afer, deu esser perquè és això el que convé al seu servei i al de Vossa Majestat.
Aquesta armada restà tan destrossada i desbaratada, que semblà esser el major servici que podia fer a Vossa Mejestat el salvar-la, encara que fos portant-la a l'aventura tant com en aquest viatge es fa, de tan llarg que és i de tanta altura; ja que, havent mancat la munició i els millors vaixells, i havent vist que poc ens podíem refiar dels que restaven i era tan superior a nosaltres l'Armada de la Reina en el gènere de lluitar que tenen, perquè és la seva força la de l'artilleria i les naus tan grans de vela, i la de Vossa Majestat només en arcabusseria i mosqueteria, tenia avantatge; i presentar brega hauria valgut de poc, com l'experiència ho ha demostrat...».
Quina barra! I que el poble hagués de tenir tan incompetents cabdills! El duc de Medina Sidonia culpabilitza tothom manco ell. La tempesta, la voluntat de Déu, no tenir vaixells més grans, mancar de tota la munició necessària, tenir en contra una artilleria més poderosa... i cosa que és més graciosa, no trobar-se prou confortable per tal de poder escriure una carta abans de la que comentam a Felip II. Ja en el cim del cinisme, vol que el monarca li reconegui la derrota com una gran gesta: ha salvat els vaixells que restaven sense enfonsar i els ha duits a port... Què volia a canvi d'això? Un altre ducat? Quina barra! L'aventura de fugir del lloc de la batalla amb l'estol que pogué replegar, de fugir com una llebre empaitada pels cans, havia d'esser, segons ell, un dels grans episodis d'heroisme i glòria militars. I mentrestant, gràcies a la seva ineptitud, Anglaterra es feia més forta, mitja esquadra anava al fons del canals i milers de morts, ferits i presoners arribaven a les costes britàniques. I tot això... Per què? Per una religió que es diu la Pàtria i que els règims anteriors han volgut mostrar sota el patronatge del Déu de les batalles, Crist vestit de guerrer? Quina barra!
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.