TW
0

Mor a l'illa de Wight el geòleg anglès, nascut a Liverpool (1850) , John Milne, inventor del sismògraf. Personatge un tant aventurer, després d'haver fet els seus estudis d'infantesa, estudià a l' Escola Reial de Mines i ja titulat, prengué part en una expedició a Arabia que estava dedicada a treballs arqueològics. Tenia vin-i-cinc anys quan li oferiren un lloc de feina, com a professor de Geologia i Mines a l'Escola Imperial d'Enginyers de Tòquio. De fet, el Japó, es convertiria en la seva segona pàtria i hi residí vint anys. Aquesta llarga estada li va permetre d'investigar amb intensitat els terratrèmols, puix que cap país presenta tants clivells sísmics com les illes nipones. El 1880 inventava un primer tipus de sismògraf que no era més que un pèndul horitzontal, un dels quals extrems es fixava en roca. Quan la terra es movia a causa d'un tremolor, aquell moviment era enregistrat sobre un tambor, ja fos amb una ploma o amb un raig de llum oscil·lant. Milne an à situant sismògrafs per tot el país i així es pot dir que amb ell començà la sismologia moderna. Casat amb una japonesa, no tornà a Europa fins el 1895. Ja a Anglaterra estant, fundà una estació sismològica a l'illa de Wight. Una de les experiències que Molne posà en pràctica fou la de saber quina és la velocitat de les ones sísmiques a través de les capes profundes de la terra. Aquesta feina, que no aconseguí encimalar del tot, la seguí Mohorovicic, un geòleg croata, tres anys després. Aquest, quan estudiava els senyals onejants fets per un terratrèmol als Balcans el 1909, deduí que l'estructura de la Terra estava formada per capes i que les ones que entraven més profundament a la terra arribaven més ràpidament que les que anàven per la superficie. Mohorovicic defensava, doncs, la teoria que l'escorça exterior de la Terra descansava sobre una capa molt més rígida que les altres i que les ones sísmiques s'hi movien amb gran rapidesa. La separació de les dues capes no es feia d'una manera gradual sinó amb sobtada violència. A questa separació o discontinuitat es troba de deu a quaranta milles sota el nivell de la mar.

Els moviments de l'escorça terrestre, o seisme, del grec, «seismos», es produeixen, doncs, per la trencadura de l'equilibri mecànic d'aquella i a diferents profunditats. L'origen de la pertorbació, focus o hipocentre, pot estar situat en una zona de fricció entre plaques, com s'esdevé amb la falla de Sant Andreu, a Califòrnia, o en una zona encara més fonda (penetració d'una placa en el mantell o capa formant un angle de quaranta-cinc graus. Els instants d'arribada de les ones sísmiques als diferents observatoris permeten determinar l'epicentre del seisme i l'estudi de la distribució dels epicentres, els mapes de sismicitat. I tot va començar amb el pèndul de John Milne. I que no té mèrit això?