Sidonie Gabrielle Colette (Saint-Sauveur-en-Puisaye 1873-París 1954) ens deixà una generosa obra narrativa que tracta, en general, de l'amor i la natura. Novel·les com «Claudine», «La vagabonde», «Le blévert» etc. ens porten a un món d'altíssima sensibilitat, on no només els éssers humans són herois de la trama sinó també els animals del camp, els animals domèstics i més d'un exemplar de la flora, pinta, Colette, amb una adjectivació directa i entranyable. A una col·lecció de relats breus, encapçalada per «Les Vrilles de la vigne», ens trasllada a la platja, als dies d'estiu que ara corren, a la bellesa de la costa.
«Una boirina de calor banya la badia de Somme (recordem que Somme és un departament del nord de França, travessat pel riu homònim i que té per capital Amiens), on la marea d'aigües embassades gairebé no batega, llisa com un llac. Amagada rere aquesta broma humida i blava, la punta de Saint Quentin sembla tremolar i surar, inconsistent, com un miratge. Quin hermós dia per a viure sense pensar, vestida només amb un mallot de llana. El meu peu nu acarona amb amor la pedra calenta de la terrassa i em diverteix amb l'obstinació de Poucette, que segueix la seva cura de sol amb un somriure de víctima. Vols venir aquí, animal fastigós? I davall l'escala, els quals darrers escalons s'enfonsen, coberts per una sorra més movible que l'ona, aquesta sorra viva que camina, oneja, s'enterra, vola i cria, en la platja, un dia de vent, pujols que nivella el sendemà. La platja enlluerna i m'envia al rostre, sota el meu capell acampanat de platja ficat fins les espatles, una calor ascendent, un sobtat alè de forn obert. Instintivament, cobresc, amb les meves mans obertes, les galtes, com qui amaga la cara d'un forn massa calent. Els dits dels meus peus excaven la sorra per a trobar, sota aquesta cendra rossa i abrusadora, la frescor salada, la humitat de la darrera marea».
Qui no ha experimentat les mateixes sensacions, vora mar, sense saber-les expressar? I ella, Colette, sabia dir tantes coses amb poques paraules.
«La dolçor de sentir-se sense defensa i, sota el pis d'un hermós dia implacable, dubtar en el pas, gronxar-se durant un minut, amb els turmells clivellats per mil agulles, amb els ronyons formiguejants sota un jersei blau, i de relliscar, llavors, en la sorra, vora la meva cussa que mou la llengua. Ajaguda sobre el ventre, una mortalla de sorra em mig cobreix. Si em moc, un fi rierol de pols s'estén en el buit dels meus garrons i fa pessigolles a les plantes dels meus peus.
Amb la barra sobre els meus braços creuats, l'extrem d'una campana de jonc limita les meves mirades, i, puc, al meu caprici, imaginar fantasies i fer-me una ànima negra a l'ombra d'un bohio. Sota el meu nas, salten, peresosament, tres polsades de mar, amb el cos de transparent àgata grisenca. Calor!
Calor! Brunzeig llunyà de l'ona que puja, o de la sang de les meves orelles? Mort delitosa i passatgera en què el meu pensament es dilata, puja, tremola i fuig amb el vapor blavenc que vibra sobre les dunes».
Magistral forma d'enfocar temes i descriure personatges.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.