Neix el químic Paul Walden (1863)

Miquel Ferrà i Martorell25/07/05 0:00

Neix a Césis, Letònia, el químic Paul Walden. Aquest curiós personatge russo-alemany ensenyà a diferents ciutats de l'imperi tzarista però després de la revolució d'octubre abandonà el país. Fou llavors professor a la universitat de Rostock de 1919 a 1934 i el seu descobriment més important ho va fer quan era professor a Riga. L'experiència donaria lloc al procés des d'aleshores conegut com «inversió de Walden». Era la següent: L'àcid màlic, que fa girar la llum polaritzada en el sentit de les agulles del rellotge, pot ser sotmès a una reacció que quan es realitza en sentit contrari, produeix novament àcid màlic, però que fa girar la llum en sentit oposat. Recordem que l'àcid màlic (del llatí, malum, poma) es diu d'un diàcid alcohol que es troba en les pomes i les fruites àcides.

Aquest procés de Walden condueix a la comprensió d'importants mecanismes que s'esdevenen a l'interior de les reaccions. Aquests estudis són, per altra banda, els productes que són obtinguts en les etapes intermèdies de les investigacions, imprescindibles per al desenvolupament de la química orgànica durant els segle XX.

Paul Walden moria a Siegmaringen, Alemanya, el 1957.

No guanyà el Nobel però dedicà tota la seva vida a la callada tasca investigadora, considerat pels seus amics i col·legues com un home d'enginy coneixedor de les seves capacitats i mesures. Exercí una llarga i importantíssima dedicació pedagògica, i més a més, els seus descobriments donaren peu als seus seguidors per a posteriors investigacions.

Deia aquell altre geni, Ramón y Cajal: «Res és més rar que trobar un enginy perfectament ponderat. I no al·ludim aquí a les tares patològiques del geni, sobre les quals tant s'ha parlat, des d'Erasmus i el nostre Huarte fins Moreau de tours i Lombroso. Ens referim a les llacunes mentals que, per compensació de certes excel·lències, mostren tots els talents superiors. Es troben, amb freqüència intel·ligències penetrants quasi privades d'imaginació, memòries prodigioses associades a intel·lectes mitjans, capacitats i erudicions de primer orde deslluïdes per un amor propi o un esvaïment enfadós, fantasies pomposes i plàstiques rebels a la disciplina de la feina, esperits creadors incapaços d'exposar clarament i amb mètode els fruits dels seus estudis. Qui no ha vist amb pena remarcables oradors mancats de sentit comú? Matemàtics insignes que són ostres en afers de filosofia o política? Pintors eminents que no es veuen amb coratge d'escriure una carta discreta? Gent de negocis que projecten bé i executen pèssimament? I això és perquè la virtualitat genial és quasi sempre especialista».