Francesc Sureda Blanes (Artà, 1888-Palma, 1955), teòleg, lul·lista, doctorat en filosofia i teologia a la Pontificia Universitat Gregoriana de Roma, llicenciat en dret a la de València i prevere des del 1912, promotor del moviment escoltista a Mallorca, professor del Centre d'estudis universitaris de Santander i de la universitat de Múrcia, entrava el 1918 en el cos de capellans de l'Exèrcit, i fou destinat a Àfrica. Fou a terres del Marroc que s'interessà pel folklore i l'arqueologia d'aquelles cultures, publicant entorn del tema diversos treballs, d'entre els quals excel·leix el que porta per títoAtrio de Morería, editat a Madrid el 1924 i on l'autor ens demostra haver aprofundit en l'ànima islàmica des de la perspectiva del curiós i del filòsof. Aquestes pàgines ens deixen comprovar fins a quin punt gaudia Sureda Blanes d'una assaonada formació humanística i un sentiment romàntic arrelat en els seus temps i els que li eren pretèrits, com si sempre hagués viscut dins l'esperit dels musulmans, un llenguatge en clau d'elegància i serenitat que li permet el simbolisme d'un paisatge ric en figures.
«L'atri de Moreria és obert serenament a les portes d'un antic Marabut, cenotafi de santons austers i guerrers meravellosos. Les seves ogives s'entrellacen fraternalment sobre els gastats esglaons de l'escalinata, deixant llegir entre policromies laberíntiques la màxima eterna del Corà: B-i-s-m--illah-el-rohman- el-rahim. Una lleugera inscripció, quasi esborrada pel temps, que és mort de les coses, ens recorda, amb bon seny, que res no hi ha estable sobre la terra. És escrit! Són com les seves parpelles les palmeres flexibles; a través de les ojives, com a través dels ulls de les hurís de Gumara, ens atreu suggestivament el misteri de l'Àfrica immensa, solitària i endormiscadora sota la celistia perfumada del tròpic. Les muntanyes d'atzur, ara punxants i escarpades, suara suaus i pacífiques com muntets de blat, s'abracen les unes amb les altres, sota l'intens blau dels cels; als seus peus i escalant les seves faldes, entre cactus, llorers rosats i bosquetons de baladres dessagnats, aixequen els seus murs les ciutats envellides, rere de les quals tanques guaita el verdor etern dels tarongers, els llargs penjolls dels raïms casolans, les rotondes de les mesquites, els alminars i les talaies. Pel pujol, el coster i el pla jeu escampada l'endurida ossamenta de les velles civilitzacions, arrossegades sense compassió, per la tramuntana dels dies; gegantines remembrances dels libis i dels grecs, dels púnics i dels romans, que blanquegen suaument sobre la pols envermellida dels mil·lennis, calcinats sota un sol de foc; blanquegen, alhora, vora les fonts remoroses, els ezbenia, els sepulcres dels pròcers de l'Islam, amb el seu somrís, entre l'argent de les oliveres i l'ombra de les datileres. Llavors, entre els ossaris dels cíclops mitològics, pasturen tranquil·lament els ramats i juqueteja la cabreta; reposant sobre alguna roca, tallada per les mans de Gerió, un pastoret de Yebala canta el misteri de la vida...».
No menys rica d'adjectius és la descripció del Zuq-el-k'bir, el gran mercat.
«Les filles de Yebala han baixat de la serra els blancs coloms, les pintades perdius i les gallines casolanes, els cistells d'ous i els covos de variada fruita, els gerros que vessen la daurada mel i les alfàbies plenes de kéfir. A un racó de la gran esplanada dancen, rítmicament, amb la vista baixa i amb hàbits i gests de femella, uns pàl·lids donzells; un vellet venerable cantusseja al compàs del ghembri les velles tonades de la terra; més enllà, un bàmbara susí amb figura de simi, fa riure els joves i els vells amb la seva moguda ridícula i lasciva; i enmig d'un estret cercle de gents diversses apareix l'encisador de serps...».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.