En el balanç dels enfrontaments històrics entre les Espanyes i els anglosaxons, les primeres n'han sortit derrotades. La Invencible, Trafalgar, la Guerra de Cuba... L'orgull que menysprea sovint els mèrits de la rossa Albió i dels seus germans i cosins ha estat, en podeu estar segurs, una mala tècnica. Aquell mes de juliol de 1898 Espanya rebia, una vegada més, la dolorosa lliçó i quan les noves de la gran derrota arribaven a Madrid, aquells que en els bars i les tavernes, els casinos i, fins i tot, les sales de govern, deien que els nord-americans no eren altra cosa que una colla de cowboys, s'hagueren de posar un tap a la boca. Així ho conta l'historiador Federico Bravo:
«Les tropes espanyoles s'ho passen molt malament per a contenir la gran allau d'insurrectes i americans, uns i altres, augmentada la bravesa per la presència dels seus aliats. L'acció d'El Caney enfronta sis mil cinc-cents americans a un exèrcit espanyol deu vegades inferior. Mana les tropes espanyoles el general eivissenc Vara de Rey. Malgrat la gran diferència de forces, les posicions espanyoles es mantenen íntegres amb gran astorament dels assaltants americans. Però després d'una treva, l'assalt es reprodueix i Vara de Rey mor al davant dels seus homes, bravament. L'acció espanyola la reconeixen els mateixos americans com heroica. I no pot esser-ne menys...».
És fàcil això de fer honor. I de sonar trompetes i tambors al pas de l'enemic derrotat. No costa doblers. La glòria militar, vista en termes econòmics, és tan inútil com gratuïta. La batalla d'El Caney i les altres batalles de juliol decideixen la situació. El capità general Blanco telegrafia des de l'Havana a l'almirall Cervera: «Embarqui apressadament les tropes desembarcades de l'esquadra i surti amb aquesta a l'instant». Un quart d'hora més tard un nou missatge: «Apressi vossa excel·lència la sortida d'aquest port abans que l'enemic es pogui apoderar de la seva boca». El dia següent, a les cinc del matí, l'ordre és reiterada: «Embarqui amb la major urgència...». I els vaixells encenen calderes, però una esquadra de màquines de carbó no es pot enllestir en poques hores. Al cap de dos dies l'esquadra salpa. Quatre hores després l'esquadra espanyola ja no existeix. Els efectius espanyols han tengut 350 morts, 160 ferits i 1.700 presoners. Els americans han tengut un mort i dos ferits. El general Sampson aprofitarà que és la data de la festa nacional dels Estats Units per oferir al president MacKinley aquest missatge:
«La meva esquadra ofereix a la nació com a regal, amb l'avinentesa de la festa de la Independència, la destrucció de tota l'esquadra de Cervera. No ha pogut fugir un sol vaixell espanyol».
Sembla que jugaven a la rata i el moix.
«En la derrota hi ha centenars d'accions heroiques: el mariner que salva dos companys ferits acoltellant els taurons que ja començaven a devorar-los; el fogoner que en pujar a coberta, perquè el vaixell comença a enfonsar-se, aprofita el moment per a disparar un canó de proa, els quals artillers jeuen morts al costat de la peça; el telagrafista que resta en el seu lloc fins al darrer instant, enfonsant-se amb la nau abans de poder deixar la seva tasca; els soldats dels batallons de guarnició que han estat embarcats per a substituir els mariners malalts...».
Apocalíptic.
El supervivents que retornin, soldats mal alimentats i mig malalts, començaran un segon calvari. El vergonyós abandonament oficial serà potser més dolorós que la pròpia derrota. Es com servir el diable. No hi ha pagament.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.