Aquests temps d'estiu conviden a anar a la ribera marítima de la mà d'algun d'aquells autors clàssics que eren autèntics mags del paisatge. Dins aquest inventari descriptiu hi podem comptar, a més de les novel·les, els relats breus, que encara que sien, segons els crítics, més que contes, estampes o articles costumistes, presenten una vigorositat de caràcters i una força i cruesa d'ambient que s'han de reconèixer admirables...
«Albirà un dia amb el vent del sud, quasi en calma, el cel rosat, amb alguns niguls aturbonats: la badia, com un mirall; la mar, com un llac; la temperatura, a plaer; el camp, verd i fragant; les flors, gronxant-se sobre els seus talls; els arbres, mig obrint les seus inflats botons i guaitant-hi les tendres i esmaltades fulles, que s'estremien i es desplegaven en sentir per primer cop la calor dels raigs del sol vivificant; la sonora veu de les campanes de tots els temples, omplint d'harmonies l'espai, i el moviment i la circulació, interromputs per la solemnitat dels dies anteriors, restablint-se sorollosos en tots els carrers de la població».
És la vila en festa. Festa solellada. Quan són organitzades processons a la Mare de Déu del Carme, Sant Pere i altres advocacions pròpies de navegants, mariners i pescadors. Temps també, aquell 1880, per experimentar una ascenció en globus. «Fidels com dos cronòmetres, a les quatre en punt del capvespre, arribaren els nostres dos amics als prats de l'Atalaia, i es col·locaren en la part més alta per a dominar millor tots els incidents de l'ascensió del globus. Aquest, ben inflat, es destacava, farcit de fums, enmig de la reduïda placeta que formava el bosc de salzes, gronxant-se sobre les cordes que el subjectaven, tot esperant ser lliure per a llançar-se a l'espai. En aquells moments tan suprems, quan la curiositat de mig poble disseminat per aquelles prades estava fixada en l'aparell, la campanota de la catedral sonà, greu i acompassada, tres cops. La tristor d'aquell so no produí el més petit efecte sobre l'ànim d'aquells espectadors...».
L'encís de la cosa nova. La bruixeria (científica) del progrés.
Això no significa que en el món rural, del més petit al més gran, es refiassin de la modernitat. Així, sempre seguint Pereda, el seu personatge Tio Tremontorio glosava:
«Per ser llépol i agosarat/ mor el peix amb l'ham a la boca; perquè jo no sóc gens llépol/ en pau i llibertat navego».
José María de Pereda (Polanco, 1833-Santander, 1906) és, sens dubte, el gran escriptor de Cantàbria, clàssic entre els clàssics de la zona, punt de referència del seu temps però també de l'actual comunitat autònoma, i això, perquè tenia una visió idíl·lica i nostàlgia del món rural, amb un realisme allunyat dels mètodes naturalistes, i que, ben vist, té quelcom de reinvindicació nacional-regional.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.