Rubén Darío i el Quixot (1905)

Miquel Ferrà i Martorell06/07/05 0:00

Era celebrat el tercer centenari de la publicació del Quixot. Una efemèride universalista com la que celebram enguany. El gran poeta Rubén Darío sembla, però, no estar-ne gens satisfet. I diu que vol salvar la figura del famós «hidalgo» de la trivial consideració de la gent. Trivial però sorollosa. I segons ell, mal entesa. Darío considera que el Quixot és una mena de sant de tots els idealismes, imprescindible per a la comprensió de les ànimes nobles. El Quixot, diu, ens salva dels enemics de l'esperit, dels que reten culte a la matèria, dels que no veuen més enllà del nas que passegen. Creure només en el que un veu, el que sent, el que olora, el que tasta o el que toca és un materialisme pobre i enganyós, ja que els nostres sentits són extremadament limitats. N'hi ha prou de comparar l'olfacte d'un ca amb el nostre. O la vista d'una milana o d'una àguila comparada amb els nostres pobres ulls. O el tacte de radar dels rat-penats... Rubén s'enfada. Li agradaria que la gent estimàs més la quota d'espiritualitat que ens correspon. Així, cantava:

«Rei dels cavallers, senyor dels trists,/ que alenes força i vesteixes somnis,/ coronat amb l'elmauri de les il·lusions;/ que ningú no ha pogut vèncer encara,/ per l'adarga al braç, tota fantasia,/ i la llança en ristre, tota cor./ Noble peregrí dels peregrins/ que santificares tots els camins/ amb el pas august de ta heroïcitat,/ contra les certeses, contra les consciències,/ i contra les lleis, i contra les ciències,/ contra la mentida, contra la veritat.../ Cavaller errant dels cavallers,/ baró de barons, príncep dels ferotges,/ par entre els pars, mestre, salut!/ Salut, perquè pens que avui ben poca en tens/ entre els aplaudiments i els rebutjalls,/ i entre les corones i les lloances/ i les beneitures de la multitud!».

Les beneitures de la multitud. Darío es lamenta que el Quixot ha de suportar elogis, memòries, discursos, certàmens, targetes, concursos i altres ximpleses que mai no acaben.

Els petits intel·lectuals s'omplen la boca parlant del personatge cervantí, les autoritats en treuen tallada, els quioscs en fan negoci de paperum i paperada... Diu al Quixot: Prega per nosaltres, afamegats de vida, amb l'ànima encegada, amb la fe perduda, entrists, mancats de sol, sota la intrusió d'unes ànimes de mànega ampla que ridiculitzen el magne ésser de la Manxa, l'ésser generós, l'ésser espanyol...

Prega per nosaltres! -repeteix- puix que hem de menester les màgiques roses, les sublims branques de llorer... Prega per nosaltres, generós, pietós, orgullós, cast, pur, celestial, animós... O no ens veus aquí, ara mateix, que estam quasi sense saba, sense brot, sense ànima, sense vida, sense llum, sense Quixot, sense peus, sense ales, sense Sanxos i sense Déu...».

Demana salvament al davant de tanta misèria cultural.

«Salvau-nos, diu, de tanta tristor, de tant patiment, dels superhomes de Nietzsche, dels cants àfons, de les receptes que signa un metge, de les epidèmies, de les terribles flastomies de les Acadèmies, de la rudesa dels malsons, del paladí fals, de l'esperit refinat, bla i roí...».

En altres paraules, demana al Quixot que ens salvi de la que ell anomena la «canallocràcia...».