Neix Andrew Douglass (1867)

Miquel Ferrà i Martorell05/07/05 0:00

Neix a Windsor, Vermont, Estats Units, l'astrònom Andrew Ellicott Douglass. Després dels estudis d'infantesa i adolescència, sempre molt bon estudiant, es graduà a la Universitat de Trinity, Hartford, Connecticut, el 1889, i després treballà a Harvard com a professor d'astronomia, per a passar, llavors, a treballar amb l'equip de l'Observatori de Lowell, a Arizona. A partir de 1906 compaginà aquesta tasca amb la de professor de la Universitat d'Arizona. S'interessà pel tema solar i tot aprofundint en els estudis entorn de l'astre rei es dedicà al tema climàtic. Descobrí que la fusta vella es conserva molt bé en el clima sec d'aquell Estat i mostra un dibuix d'anells en els arbres, les variacions de la qual en amplària posen de manifest la successió de temporades més humides i seques que la mitjana. El dibuix es distingia prou bé i, per això, Douglass començà a treballar amb arbres vius, i després amb els morts recents, i finalment experimentà amb els més vells. Així podria deduir un dibuix que parlava de molts segles.

No hi havia cap secció del dibuix que fos igual l'una a l'altra i d'aquesta manera podia datar qualsevol peça de fusta de la regió i comprovar allà on el seu propi dibuix coincidia amb la part més ampla del dibuix patró. En resum, es podia saber, amb aquest sistema, l'antigor dels jaciments arqueològics o de les peces que s'hi trobaven. Aquest sistema s'anomena dendrocronologia. En resum, direm que dendroclimatologia és la datació absoluta dels climes per l'estudi de les variacions de l'espessor dels anells del creixement dels arbres. I la dendrocronologia, el mètode cronològic basat en l'observació dels anells concèntrics anuals que apareixen en la secció transversal de la soca dels arbres.

Aquests sistemes, però, serien superats per la prova del Carboni-14, que encara que no sia cent per cent fiable s'apropa molt a la datació real d'una peça arqueològica.

Després d'una vida totalment entregada a la ciència i a tals experiències, el professor Douglass moria a Tucson, dins la seva estimada Arizona d'adopció, el 20 de març de 1962.

Llarga vida havia de tenir el científic abstret en l'estudi dels espais cronològics. No és ironia. Ja sabem, dissortadament, que la vida de l'home és més limitada que cada misteri que ens proposa la ciència. El científic es crema les celles i les parpelles en la flama de les seves curolles investigadores i amb freqüència ningú no li dóna una mà. Mentre investiga renunciarà a molts plaers i esplais de la vida fàcil o frívola. I durant la seva investigació li creixeran cabells blancs. El microscopi o el telescopi hauran omplert hores i més hores del seu quefer diari, que potser no coneix descans ni diumenges. Llavors regalarà les seves valuoses troballes a l'home de més curtes llums, aparentment ociós. I aquest, també amb freqüència, lluny d'agrair-li la gesta descobridora, el mirarà amb indiferència i li girarà l'esquena.