Les platges de Tagore (1914)

La mar de la platja és, en la majoria dels casos, relaxant i revitalitzadora. Així ho veia el gran poeta indi Rabindranâth Thakur, Tagore (Calcuta, 1861-Santiniketan, 1941), autor de poemes d'inspiració mística o patriòtica, a més de novel·les i obres de teatre, una tasca que li valgué el Nobel de 1913.

Un any després publicava «El Jardiner», que reuneix alguns cants d'amor de la seva primera maduresa, encara no contaminada per les guerres i amargors personals.

«Un humit dia de Juliol, essent jo infant, vaig fer una barqueta de paper i la vaig deixar en el corrent de la síquia. Estava tot sol i era feliç amb el meu joc. Però els niguls ennegriren, s'aturà el vent i la pluja caigué com un diluvi. L'aigua, fangosa i violenta, arrossegà el meu petit vaixell. Vaig pensar amb tristor que la tempesta havia descarregat només contra el meu goig, que tot el seu dany havia estat només per a mi. Avui, ennigulat i llarg dia de Juliol, jo meditava sobre aquests jocs de la vida en els que sempre he resultat perdedor. Reganyava el meu destí per tanta dolentia, quan, de sobte, vaig recordar el barquet de paper que em fugí per l'aigua de la síquia...».

Interessant experiència infantil, estiuenca, que potser tots hem viscut. Jugar amb l'aigua. Jugar amb un vaixell de joguina...

Però el millor escenari era la platja, la mar oberta, l'oneig incansable, amb les seves escumes generoses... Així ho descobreix Tagore en l'aplec anomenat «Lluna nova...».

«Les daurades platges de mons infinits són indrets que semblen fets per a les criatures. El cel infinit s'immobilitza amunt i l'aigua calmada entra en ebullició. En les daurades platges de mons infinits els nens es reuneixen entre salts i crits. Alcen castells de sorra i juguen amb les conquilles buides. Construeixen vaixells amb fulles seques i els llancen rient a l'aigua vers la mar profunda. Juguen els infants... No saben nedar, ni plantar les xarxes. Els pescadors es capfiquen per a cercar perles i els comerciants naveguen en les seves embarcacions, mentre els nens agafen pedretes i les tiren contra les ones, un i altre cop. No cerquen tresors soterrats i saben com emprar les xarxes. La mar s'agita amb una riallota i llueix càlida la sorra somrient. Les daurades platges dels mons infinits són, doncs, el lloc de trobada de les criatures. Les ones assassines canten als nens balades ximples, com ho fan les mares en gronxar el bressol dels seus fills. I ronda pel cel la tempesta sense camins, naufraguen vaixells en el mar sense travesses, la mort va a lloure, però els infants juguen. I les daurades platges dels mons infinits són els llocs de festa on aflueixen les criatures...».

Els nens, l'estiu, les vacances... Ningú no pensa en el drama marítim quotidià.