L'aventura hispànica dels musulmans (903)

La conquesta islàmica de la Península començava el 711, després de la victòria de Tariq a les llacunes de Janda, i es dugué a terme en un breu termini, essent Walid califa omeia de Damasc. Les diferències entre Tariq i el governador d'Àfrica Musa Ibn Mussair, que passà l'estret de Gibraltar com a cap de les seves tropes, varen permetre a Abd al-Aziz fer-se càrrec del govern hispànic el 713, quan al-Andalus esdevingué una província de l'emirat africà de Kairouan. Teòricament, els governadors del territori ibèric eren nomenats pels emirs africans de l'esmentada ciutat «santa», o bé pel califa de Damasc. Així i tot, la sobirania activa del califa, com la dels emirs africans, era molt fluixa i es limitava a reconèixer els successius valís d'al-Andalus. En realitat eren dos els grups ètnics importants, de fe mahometana, que trepitjaven el solatge peninsular: els àrabs i els berbers. Els àrabs s'establiren en la vall de l'Ebre, la del Guadalquivir (Uad el-Kebir) i tota la zona de Llevant. Els berbers, en canvi, i d'acord amb els seus costums seculars, ocuparen les planes mesetàries i les valls altes, és a dir, la terra més apta per al pastoreig. Hi hagué durs enfrontaments entre les dues ètnies, més greus en els períodes de fam, com s'esdevingué el 740: aleshores, els berbers volgueren ocupar el sud de la Península, però foren derrotats per l'emir Abd el-Malik, que pogué comptar amb reforços de Síria, comandats pel general Balch. En caure el califat omeia de Damasc, la Península pogué aconseguir una total independència. Un príncep de la família destronada, Abd el-Rahman, va vèncer l'exèrcit de l'emir Yusuf el-Fihrí, el 756, i proclamar-se emir independent. Fundà una nissaga sobre un aparell estatal molt ben muntat i, així, Abd el-Rahman II donà a l'Estat el seu màxim progrés, tot reorganitzant la milícia i l'administració. El país fou, aleshores, dirigit mitjançant una mena de consell de ministres o assemblea de visirs, presidits pehayib i responsables al davant de l'emir cordovès. Així, a cada província, hi havia un governador o valí i un jutge o cadí, a més dels tribunals d'apel·lació establerts a la capital. Tot això no pogué evitar les freqüents tensions, com la revolta social de Toledo, del 830 al 837, molt difícil de dominar, i les persecucions contra els mossàrabs que causaren tants màrtirs a la zona de Còrdova. També agreujà la situació la revolta d'Umar Ibn Hafsun, que tingué el suport dels pagesos, i altres aixecaments de bàndols rebels, per a perjudici de l'orde públic i de la política interna. Però això no vol dir que l'Estat cordovès no mantingués intacte el seu prestigi exterior.