Serps de rondalla (1885)

«Ses Serps de Mallorca: Ses serps aquí només hi poren estar set anys, i cada any, en venir es maig, muden sa pell. En fer es set anys, si no se són mortes o no les han esbenades, s'embarquen, i los surt una cabeiera d'un pam. I qui no ho creu, que ho vaja a cercar».

Ja és sabuda la fascinació dels pobles orientals per les serps. Des de l'Índia a la Mauritània, els encisadors d'aquests rèptils no poden mancar, des de temps immemorials, en cap fira ni mercat. Altra cosa és la consideració religiosa, puix que si en les escriptures hebraiques és la representació del diable i del pecat, en les doctrines indostàniques és poc menys que una divinitat intocable.

Tanmateix, a Mallorca, en els dies de la dominació islàmica, hi devia haver les mateixes serps que hi trobam ara mateix. Dels escurçons, a les Balears, ni se'n té notícia. L'illa cria només la serp de garriga (Macroprotodon cucullatus), que caça les seves preses a l'hora foscant. Aquestes són ratolins, dragons, sargantanes i altres bestioles abundants a la ruralia. Mitjançant les seves dues dents acanalades, els injecta un verí, que és inofensiu per a l'home, i les ofega abans d'ingerir-les. Hiverna quatre o cinc mesos dins la seva llodriguera, en els marges o les parets de pedra seca, preferentment. No ens enganya la rondalla, quan diu que viuen set anys. Muden, però, la pell, tres pics a l'any i la femella posa un màxim de tres ous. La serp d'aigua, colobra viperina o Natrix maura, fa la seva vida dins els safareigs, torrents, canals i altres zones aquàtiques com embassaments i síquies. Té, a primera vista, una certa semblança amb l'escurçó, sobretot pel dibuix en ziga-zaga del seu dors, però és per a l'home totalment inofensiva. Jo mateix n'he agafades moltes a l'aljub de Son Pieres de Baix i les he tingudes entre les mans sense cap problema. I això que, quan se sent amenaçada, augmenta la seva semblança amb l'escurçó, puix que infla les costelles i les dues hemimandíbules. És tot un truc per enganyar l'enemic, fins i tot amb un xiulet que és típic de l'escurçó. D'aquí que també sia anomenada «colobra viperina». S'alimenta d'amfibis i de peixos. El seu color verd oliva o roig obscur, amb faixes i amb taques negres, li dóna una aparença exòtica. Pot arribar a créixer un metre i els seus ous, blans, són dipositats en el fems, la terra fèrtil o els munts de petites algues.

És clar que hem de pensar que aquells encisadors de serps de tradició àrab devien importar del nord de l'Àfrica els seus exemplars millors, com l'escurçó banyut (que he vist ballar en un mercat de Tunísia), i us assegur que impressiona amb la seva llargària de més de metre i mig (1'60); amb un cos més gruixut que el coll, el cap rectangular, el musell obtús i arrodonit, de mossegada altament verinosa. La característica més singular són les dues banyetes que presenta sobre els foradets nassals. Però parlem de les nostres creences i savieses populars. En tota la nostra pagesia, i encara avui, hi ha qui conserva la serp dins una ampolla i en fa una mena de bàlsam o d'oli que asseguren que guareix moltes castes de ferides. D'època medieval és creure que les serps eren molt golafres de llet i, quan una mare que alletava el seu nadó restava dormida, la serp anava a xuclar-li el pit i posava alhora l'extrem de la seva cua dins la boca de l'infant. D'aquesta manera, el rèptil s'alimentava del producte mamari i l'infant, que no plorinyava perquè tenia la boca plena, es moria de fam. Però ni tanta és l'astúcia de la serp, que no té ni de poc fer-hi la intel·ligència del diable, ni les seves dentotes li permetrien tampoc de xuclar el pit de cap dona adormida.